dijous, 30 d’abril de 2009

LA TORTUGA NARCISA


Està bé això d’anar al gimnàs cada dia i tenir cura d’un mateix intentant estar en forma físicament, considero que aixecar-me a les 6 i llegir un llibre que em faci pensar també em crea un clima adient per treballar durant el dia amb la màxima calma (que no vol dir que sigui l’oportuna) Aquest conjunt d’accions, més sumant-li un petit canvi de mentalitat m’ha de permetre viure millor. La pregunta radica en si això és narcisisme o no, està clar que en el fet de fer exercici hi ha una part de culte al cos, com aquell que es fica guapo i el primer que intentes és agradar-te a tu mateix. Però jo vull pensar que no ho és perquè a la llarga també ho fas pels altres, ni que sigui per no ser una càrrega, per no passar els teus mals humors, les teves febleses físiques.
Però el temps passa i potser cada dia sóc més conscient de les meves febleses, és cert que han canviat coses del meu estat de l’any anterior però cal reconèixer que a vegades em costa mantenir la calma, tenir-ho tot controlat i poder dominar les situacions com m’agradaria, potser a vegades tots fem passes enrere, espero que sigui per agafar impuls. En el llibre de la saviesa de la tortuga desenvolupa molt la teoria slow, la d’anar lents sense parar gaudint de la vida, ens podem prendre la vida com un gran Mc Donalds, on tot ràpid i mal menjar o com un gran restaurant on no tens presa en marxar i ho gaudeixes tot. Potser que ens plantegem de gaudir del restaurant del dia a dia, gaudint de qualsevol instant, per molta feina que tinguem, de les converses amb els companys, d’aquella lectura, del sol, dels núvols, de tot i potser fins i tot dels nostres defectes perquè això ens fa creure que hem de millorar, que estem més a prop de la tortuga que no pas de la llebre. Si treballem, gaudim i som tenaços serem capaços d’arribar a qualsevol lloc vencent a les llebres que es creuen pel camí i lents podrem veure i gaudir de cada una de les pedres que ens acompanyen en el nostre camí.

1 comentari:

kweilan ha dit...

M'ha agradat aquesta metàfora d'agafar-se la vida com si estessim en un restaurant.