dimecres, 22 d’abril de 2009

petites històries per la setmana de Sant Jordi

Tal i com us vaig comentar en el darrer article, diumenge faré una cursa, és a Montmeló, dins del circuit de Catalunya, 10 Km i es realitza dins de les activitats per recaptar fons per la lluita contra l’esclerosi múltiple, amb el lema mulla’t. Mai he corregut aquesta distància i no crec realment que estigui prou entrenat, a més ahir em va dir un home del gimnàs que per a ell és la segona cursa de 10 km més complicada de les que es fan a Catalunya. Tot això no són gaires bon auguris pel que em puc trobar diumenge i per això ahir vaig decidir aixecar-me aviat i córrer a les 6:30 del matí per Barcelona i adonar-me’n que estic preparat per fer la cursa. La realitat és que no m’he vist en cor, he tingut la sensació que el meu cos i la meva ment em deien, aixeca’t llegeix i escriu però ja correràs al migdia.
Potser, o millor dit, segurament, no estic preparat per la cursa de diumenge però tan sols ho sabré corrent-la, que arribo el darrer, doncs no ens enganyem, és ridícul, però del que es tracta és de superar-me a mi mateix, cal reconèixer les limitacions personals i si el cos i la ment no es veuen en cor,a dia d’avui, d’aixecar-se per anar a córrer, cal assumir-ho, també cal pensar que als migdies ja faig cosetes. És cert que vull fer-ho, si no és a les 6 que sigui a les 7, perquè sinó quan arribi l’estiu no entrenaré i això seria pitjor.
Per tant, tinc també reptes esportius, bé més que reptes esportius me’ls prenc com reptes personals, el fet d‘augmentar la meva voluntat en aixecar-me aviat, llegir, escriure, córrer i gaudir-lo i és del que es tracta tot. Quan corro ho faig per estar en forma, per sentir-me físicament millor, per dir-li al cos que el cor ha d’anar ràpid solament corrent i no pas per nervis, per fer un esforç, per adonar-me’n que milloro al dia a dia treballant, per marcar-me reptes, però sempre dintre d’una banalitat com és una cursa, però dins d’un aprenentatge que és la vida. Qualsevol repte és encantador, potser diumenge fracasso, però potser fracassava més quan em quedava a casa mirant la tele.
Demà és Sant Jordi, a l’avinguda Madrid, al costat de l’església de Santa Tecla hi haurà una paradeta de roses que la miraré amb uns ulls diferents, coneixem una senyora que des dels 15 anys ven roses aquell dia, ho fa per amor, per la data, perquè li agrada, demana festa al seu treball, el dia abans compra les roses, les neteja, ho prepara tot... i a vendre. Clar que segurament alguns diners farà, però em crec que es facin les coses simplement perquè t’agradin. He trobat que és una gran història, viure el dia de Sant Jordi com el vas viure quan erets adolescent, volent transmetre amor en cada Rosa que transmets, m’agrada.
Per Sant Jordi compraré uns quants llibres, tinc un company de feina, que bé, més que un company és un amic, que la seva dona ha publicat un llibre de poesia. Des de petita que les porta escrivint, ha fet exposicions on emmarca la seva poesia amb un dibuix o fotografia que ha fet ella mateixa. Finalment ha pogut complir un dels seus somnis, la publicació de les seves poesies, el somni no és pas gratuït.
Arriba Sant Jordi i m’adono que la gent que lluita aconsegueix el que vol, els somnis es poden fer realitat si treballes per ells, si t’esforces i no tires la tovallola, però cal ser valents i tenaços, moltes vegades en el camí caus, però cal tornar-se a aixecar i aprendre dels errors.
Demà a Sant Jordi hi haurà dues dones, una signant llibres de la seva poesia i una altra venent roses, que han treballat de forma silenciosa i demà veuran complert un somni. Benaurats els somiadors perquè ells decideixen per a que volen lluitar