LA TORTUGA NARCISA

Està bé això d’anar al gimnàs cada dia i tenir cura d’un mateix intentant estar en forma físicament, considero que aixecar-me a les 6 i llegir un llibre que em faci pensar també em crea un clima adient per treballar durant el dia amb la màxima calma (que no vol dir que sigui l’oportuna) Aquest conjunt d’accions, més sumant-li un petit canvi de mentalitat m’ha de permetre viure millor. La pregunta radica en si això és narcisisme o no, està clar que en el fet de fer exercici hi ha una part de culte al cos, com aquell que es fica guapo i el primer que intentes és agradar-te a tu mateix. Però jo vull pensar que no ho és perquè a la llarga també ho fas pels altres, ni que sigui per no ser una càrrega, per no passar els teus mals humors, les teves febleses físiques.
Però el temps passa i potser cada dia sóc més conscient de les meves febleses, és cert que han canviat coses del meu estat de l’any anterior però cal reconèixer que a vegades em costa mantenir la calma, tenir-ho tot controlat i poder dominar les situacions com m’agradaria, potser a vegades tots fem passes enrere, espero que sigui per agafar impuls. En el llibre de la saviesa de la tortuga desenvolupa molt la teoria slow, la d’anar lents sense parar gaudint de la vida, ens podem prendre la vida com un gran Mc Donalds, on tot ràpid i mal menjar o com un gran restaurant on no tens presa en marxar i ho gaudeixes tot. Potser que ens plantegem de gaudir del restaurant del dia a dia, gaudint de qualsevol instant, per molta feina que tinguem, de les converses amb els companys, d’aquella lectura, del sol, dels núvols, de tot i potser fins i tot dels nostres defectes perquè això ens fa creure que hem de millorar, que estem més a prop de la tortuga que no pas de la llebre. Si treballem, gaudim i som tenaços serem capaços d’arribar a qualsevol lloc vencent a les llebres que es creuen pel camí i lents podrem veure i gaudir de cada una de les pedres que ens acompanyen en el nostre camí.

MULLA'T..... I EM VAIG MULLAR

53 minuts, això és el que vaig tardar per a fer els 10km, no m’ho podia ni creure, que bé que em vaig sentir. No sabia en un principi si la podria acabar i no solament la vaig acabar, sense parar i amb molt bones sensacions que vaig aconseguir baixar de l’hora, fent una mitja de més d’onze kilòmetres hora..... però expliquem la història:
Ahir era la cursa al circuit de Montmeló, es recollien diners per l’associació per l’esclerosi múltiple seguint el lema de mulla’t per l’esclerosi múltiple, en principi jo no l’anava a córrer perquè l’Ainhoa havia de fer unes coses de feina finalment s’ho va poder canviar perquè així jo ho pogués fer. Novament es demostra la teoria de que si jo estava allà corrent és perquè la meva dona m’ajuda, va molt més enllà de que m’ho permeti sinó que té una implicació activa ja que quan jo entreno o estic fent una cursa ella està amb els nens.
Era la meva primera cursa de 10km i em donava com una certa por, no sabia si seria capaç, si les meves cames respondrien i el meu cor també, a més m’havien parlat de la dificultat que representava. Tots els auguris eren dolents. Fins aquí tot normal, no ens ha de molestar escoltar el que ens diuen això ens pot ajudar a aprendre, mai havia estat al Circuit de Catalunya i de tant escoltar ja me’l sabia de memòria i era conscient que això em podia ajudar.
També és cert que em va arribar la por escènica, dimecres entrenant no em vaig sentir en forces i veia que faria el ridícul, dijous i divendres no vaig fer res per tal de descansar el cos i dissabte van dir per la televisió que diumenge plouria. Al dir això la meva decisió estava presa, no aniria a córrer, quin sentit tenia? Jo corro per salut i per anar a agafar un constipat... ja hi hauran més curses vaig pensar. I el dissabte no em vaig preparar, bé a mitja tarda veient que el temps aguantava em vaig prendre una beguda isotònica.
Vaig ficar el despertador a les 6 el diumenge convençut veure els carrers mullats i jo seguir dormint i vaig veure que no havia plogut i que si que hi havia núvols però que semblava que tot aguantaria. Va ser quan vaig decidir preparar-me. I ja vaig treure una nova lliçó, les pors ens fa veure tot de forma negativa, deixem que ens venci el desànim i això és perquè ens és més fàcil no fer res que viure amb l’esperança de fer. Moltes vegades donem per fet lo negatiu perquè tenim por que les expectatives positives si no arriben ens acabin fent mal sense adonar-nos que pensar positivament també vol dir que quan alguna cosa surt malament també té alguna cosa positiva. Viure en positiu et dona en definitiva més alegries i portat a un nivell t’elimina les pors (cal per tal millorar...)
Després dels estiraments i despertar a la família marxarem cap al circuit, quan arribes veus la gent que correrà al teu costat i t’adones del nivell que ocupes, hi ha gent que porta anys entrenant i jo l’any passat estava al sofà de casa meva. Novament és quan has de reflexionar i adonar-te’n que del que es tracta és de millorar-se a un mateix que tan sols així es pot créixer, clar que hi ha una competició però contra un mateix. Fins hi tot el que guanya el que pretén és millorar-se ell com a corredor, millorant la seva marca personal.
Vaig deixar la família i vaig anar caminant fins arribar al lloc on es sortia (400 metres del lloc d’arribada per tal de fer el total de 10km) anava caminant i admirant el circuit... que bé que em sentia, molts ho feien corrent per tal d’entrenar, com que jo anava amb les forces justes, ho vaig fer caminant i al arribar a la sortida que millor que uns estiraments. I ja abans de començar ja necessitava veure aigua... no sé si eren nervis o que. I vaig començar la cursa, al sentir el que m’havia dit tothom, m’ho vaig prendre amb calma, anant potser un punt per sota del que podia però sent conscient que així no pararia i per tant seria molt millor, molta gent em va avançar, jo vaig ser conscient amb el meu ritme i em va anar bé, a poc a poc i bona lletra, del que es tractava era d’acabar, tot anava bé i la famosa pujada de la moreneta la vaig fer sense problemes i em va donar ànims, a més els que donaven les ampolles d’aigua es van equivocar i van començar a donar-ne a la primera volta i quan els van dir que no ja era massa tard perquè jo ja en tenia una, això em va donar seguretat i vaig fer la primera volta tranquil. 200 metres desprès de creuar la línea d’arribada, ja va arribar el guanyador, uf no em quedava a mi, i de cop es va ficar a ploure, quina sensació, vaig sentir que estava fent una cosa èpica i em vaig sentir jove em van venir un munt d’inputs, coses que escriure al bloc, i vaig pensar molt amb els amics. Amb els amics solters veient com molts aprofiten per fer contactes a les curses, amb qui he compartit converses sobre el que correria... corria i pensava que li explicaria als nens i com finalment si que corria sota la pluja igual que havia fet ja farà quasi 14 anys a Saldes amb l’Ainhoa i el Nando i com ens mullàvem sense que els nens ho entenguessin. De cop morbosos de Catalunya em vaig adonar del que hauríeu pagat perquè em vaig sentir en una cursa de samarretes mullades i de sobte em vaig adonar que el fet d’anar al meu ritme i sense presa em feia avançar gent i sobretot a les pujades. Pensava i pensava que treia lliçons per al bloc, vèncer al desànim, vèncer a les pors, escoltar, anar al teu ritme i anar creixent en un mateix i no segons les forces de l’altra, el veure com et superes t’ajuda a seguir, com la força del tots t’ajuda a millorar... em sentia en un moment èpic de la meva vida, el que semblava impossible es feia realitat la pluja dificultava la cursa i el vent m’ho feia tot més difícil però ho vaig aconseguir.
Una victòria per a mi una victòria però no sols meva sinó de molta gent que em va acompanyar a la cursa, la gent bokamon, Nelson Kipketer, la meva família, amics, companys de feina i fins i tot de tots els que llegeixen el bloc.
Ara sé que sóc capaç de fer 10km ara cal seguir millorant el fons i perquè no, la marca... ja us informaré.. (també cal millorar la por escènica)

BON SANT JORDI

Avui si algú s’aixeca amb el peu esquerre dirà que no li agrada Sant Jordi perquè és un dia comercial. Potser si, que és una dia que es produeix intercanvi comercial però això no el fa ser un dia on lo important sigui precisament el negoci. Precisament perquè es fa amb una rosa, (moltes venudes per estudiants) on el negoci és molt reduït i amb un llibre, és a dir en cultura on segurament si no fos per aquest dia, molts ja no tindrien ni aquesta excusa per regalar-la. En una societat on es fa negoci des del naixement (bolquers, farinetes, roba, mobles, etc) fins la mort (caixa, corona, recordatori) és normal que hi hagi gent que en faci dels sentiments ara depèn de nosaltres que el dia de Sant Jordi no es converteixi tan sols en una transacció comercial, en tan sols regalar una rosa i un llibre.
M’agrada Sant Jordi, i m’agrada no perquè avui hi ha més gent al club de les 6, ja que hi ha venedors de roses que des d’aquesta hora han muntat les seves paradetes, sinó perquè és un dia que no fa por dir t’estimo. Perquè a la llarga és del que es tracta de dir obertament t’estimo. I avui molta gent surt amb la seva parella, agafats de la mà i fa ostentació, no pas de portar la rosa més maca del món, sinó d’anar acompanyats de la seva parella, i molts homes, que els hi costa expressar els seus sentiments, avui fan el camí de la floristeria fins a casa amb la rosa en mà, amb un orgull que no cap en tot el carrer i s’adona que la gent el mira. Perquè aquest dia la gent està més oberta, més, com amable, perquè en general es respira amor.
I potser tan sols hauríem de regalar una rosa, perquè jo d’esposa tan sols en tinc una però, a l’hora d’estimar estimo molta gent, no s’estima igual a una dona, que una amiga o amic, un germà una mare... per tant hauríem de crear diferents models de roses, com diferents models d’estimació perquè també és un bon moment per dir t’estimo a tots ells.
La rosa símbol d’estima, avui molt maca, tots molt contents i orgullosos d’expressar i després en 3 dies ja no en tenim de rosa, la més maca del mercat s’ha fet lletja i que ens queda? Tan sols el record del dia d’avui, les il·lusions, el valor, el missatge, el fet d’haver expressat el que sentim. Potser és hora de ser capaços de transmetre a la gent que ens l’estimem, per sobre de rebre avui un llibre o una rosa, ser capaços de mostrar en els nostres fets que volem una persona, que volem compartir temps amb ella, experiències o simplement el cor. No ens limitem a dir t’estimo a la nostra parella, que és relativament fàcil, sinó als amics, els companys de feina, a la resta de família, no ens faci por, perquè potser en algun cas algú riurà però en el fons compartirà aquesta estima amb tu.
Que tingueu un bon dia.

petites històries per la setmana de Sant Jordi

Tal i com us vaig comentar en el darrer article, diumenge faré una cursa, és a Montmeló, dins del circuit de Catalunya, 10 Km i es realitza dins de les activitats per recaptar fons per la lluita contra l’esclerosi múltiple, amb el lema mulla’t. Mai he corregut aquesta distància i no crec realment que estigui prou entrenat, a més ahir em va dir un home del gimnàs que per a ell és la segona cursa de 10 km més complicada de les que es fan a Catalunya. Tot això no són gaires bon auguris pel que em puc trobar diumenge i per això ahir vaig decidir aixecar-me aviat i córrer a les 6:30 del matí per Barcelona i adonar-me’n que estic preparat per fer la cursa. La realitat és que no m’he vist en cor, he tingut la sensació que el meu cos i la meva ment em deien, aixeca’t llegeix i escriu però ja correràs al migdia.
Potser, o millor dit, segurament, no estic preparat per la cursa de diumenge però tan sols ho sabré corrent-la, que arribo el darrer, doncs no ens enganyem, és ridícul, però del que es tracta és de superar-me a mi mateix, cal reconèixer les limitacions personals i si el cos i la ment no es veuen en cor,a dia d’avui, d’aixecar-se per anar a córrer, cal assumir-ho, també cal pensar que als migdies ja faig cosetes. És cert que vull fer-ho, si no és a les 6 que sigui a les 7, perquè sinó quan arribi l’estiu no entrenaré i això seria pitjor.
Per tant, tinc també reptes esportius, bé més que reptes esportius me’ls prenc com reptes personals, el fet d‘augmentar la meva voluntat en aixecar-me aviat, llegir, escriure, córrer i gaudir-lo i és del que es tracta tot. Quan corro ho faig per estar en forma, per sentir-me físicament millor, per dir-li al cos que el cor ha d’anar ràpid solament corrent i no pas per nervis, per fer un esforç, per adonar-me’n que milloro al dia a dia treballant, per marcar-me reptes, però sempre dintre d’una banalitat com és una cursa, però dins d’un aprenentatge que és la vida. Qualsevol repte és encantador, potser diumenge fracasso, però potser fracassava més quan em quedava a casa mirant la tele.
Demà és Sant Jordi, a l’avinguda Madrid, al costat de l’església de Santa Tecla hi haurà una paradeta de roses que la miraré amb uns ulls diferents, coneixem una senyora que des dels 15 anys ven roses aquell dia, ho fa per amor, per la data, perquè li agrada, demana festa al seu treball, el dia abans compra les roses, les neteja, ho prepara tot... i a vendre. Clar que segurament alguns diners farà, però em crec que es facin les coses simplement perquè t’agradin. He trobat que és una gran història, viure el dia de Sant Jordi com el vas viure quan erets adolescent, volent transmetre amor en cada Rosa que transmets, m’agrada.
Per Sant Jordi compraré uns quants llibres, tinc un company de feina, que bé, més que un company és un amic, que la seva dona ha publicat un llibre de poesia. Des de petita que les porta escrivint, ha fet exposicions on emmarca la seva poesia amb un dibuix o fotografia que ha fet ella mateixa. Finalment ha pogut complir un dels seus somnis, la publicació de les seves poesies, el somni no és pas gratuït.
Arriba Sant Jordi i m’adono que la gent que lluita aconsegueix el que vol, els somnis es poden fer realitat si treballes per ells, si t’esforces i no tires la tovallola, però cal ser valents i tenaços, moltes vegades en el camí caus, però cal tornar-se a aixecar i aprendre dels errors.
Demà a Sant Jordi hi haurà dues dones, una signant llibres de la seva poesia i una altra venent roses, que han treballat de forma silenciosa i demà veuran complert un somni. Benaurats els somiadors perquè ells decideixen per a que volen lluitar

FEIL

Abans de setmana santa i ara tinc molta feina, aquesta és deguda al FEIL o plan Zapatero o Zapaterazo, cadascú ho diu com vol, ja vaig començar a parlar-vos l’altre dia d’aquest tema, consisteix en l’adjudicació d’obres per part dels ajuntaments. Unes obres amb diners de l’estat i s’adjudiquen seguint varies premisses on destaquen sobretot el preu i el nombre de persones que et compromets a contractar provinents de l’atur.
Totes aquestes obres han d’estar acabades abans de finals d’any. Això que ha suposat? Doncs un estrés, o una gran quantitat de feina, i de cop a cada un dels departaments de l’empresa, primer al d’administració, després a pressupostos i al moment que s’adjudica l’obra arriba el tema a persona és a dir a mi. La qüestió és que tots els ajuntaments per tal de poder acabar les obres a final d’any les han començat totes juntes sense veure que si una obra dura dos mesos es pot començar al setembre. Això va fer que els dies abans de Setmana Santa hagués de fer unes 400 entrevistes de treball per agafar uns 100 treballadors.
Primer de tot trenquem els tòpics, no són les típiques de mitja hora, més aviat són de 5 a 10 minuts, veus la persona, aspecte, situació personal, actitud, aptitud per la feina, situació laboral i ja està, segurament estic més a prop del casting d’operación Triunfo que no pas d’una selecció típica.
Sempre havia pensat que lo pitjor de la meva feina era acomiadar algú, ara he descobert que no. Em sento un afortunat primer perquè en un moment on la gent fa fora a treballadors jo tinc a la meva mà la contractació de persones, dono alegria a 100 persones i a sobre tinc el repte que si la contractació és positiva podem donar aire a la nostra organització que de la forma que estan les coses en l’economia en general ja serà bo i per tant, l’economia de 200 famílies podrà seguir subsistint. El problema neix quan et passes dues o tres setmanes escoltant un drama, darrera un altre, famílies sense treball, fills, hipoteca, he entrevistat gent que ja havien d’abandonar casa seva, més d’un que ja recollia escombraries. I aquí ens sentim de cop com Oscar Schindler, si molt content per poder donar feina 100 persones però trist com es sentia aquest senyor per veure que no en pots salvar més i a sobre adonar-te que a la llarga no et fan falta tantes persones per les teves obres i que si no treus un rendiment encara serà pitjor perquè l’empresa no ho podrà assumir. És difícil compaginar-ho tot, a sobre no contractes el 100 millors del total sinó que cada ajuntament et dona currículums i han de sortir la gent que et donen i de la població on és l’obra i per tant hi ha gent bona que no ha pogut ser contractada i d’altres que no ho són tant que si.
Aquesta experiència, no acabada perquè ara cal arreglar tots els papers, i encara falta alguns més per contractar (i potser alguna cosa més adjudicar) em mostra novament la síndrome culebron és a dir, fredament ets sents bé i veus lo afortunat que sóc al tenir la vida que tinc però també és cert que aquesta vegada ha guanyat la sensació de veure que no sóc superman i adonar-te’n que per superar aquesta sensació cal despersonalitzar i no entrar en el fons de qui entrevistes perquè pot ser fatal per a un. Un bon professional habitualment ha de ser un bon humà, i a la meva feina ha de ser així però en aquests casos potser menys i em cal una cuirassa per no deixar que les dificultats dels altres provoquin les meves.
En definitiva. Una gran experiència la que estic vivint, dura però enriquidora, aprenent i fent un gran repte i sé que al final de tot se’n surt.
Canviat una mica de tema.... el diumenge 26 d’abril faré la meva primera cursa de 10 km, faré dues voltes a dins del Circuit de Catalunya, un repte lúdic, però aquí està, no sóc conscient a dia d’avui si seré capaç de fer-los i si els faig amb quina dignitat (1hora més o menys) la cursa està dins dels actes de mulla’t per l’esclerosi múltiple. Quina sort la meva buscant el repte de fer 10 km corrent, ja que no pateixo per aquests temes de salut i a dia d’avui tinc feina. M’agrada de córrer el fet de que lluites contra un mateix, que el que tu creus que es pitjor que tu després et guanya corrent, que tu estàs sol davant de la dificultat, t’adones de lo important que és el estar bé física i mentalment i que cal treballar dia a dia per anar millorant. Córrer és una filosofia de vida i jo a dia d’avui un aprenent .

BONA PASQUA

Si, reconec que he estat desaparegut, i mira que tenia coses a dir, des d’abans de setmana santa se m’ha acumulat molta feina i em provoca, haver d’entrar abans, sortir més tard etc. El canvi d’hora em va dificultar també aixecar-me però avui abans de marxar volia escriure quatre línees.
Demà amb més temps us vull parlar de les meves experiències amb el FEIL (el fons de Zapatero per l’obra pública) però avui volia desitjar-vos una bona pasqua. Els catalans som més de pasqua que de passió, jo em considero de pasqua. Pels creients, vol dir, celebrar la resurrecció de crist vers la seva mort, és descobrir que la seva mort era un pas cap a quelcom millor.
I potser aquesta és la lliçó que hem de treure, molts hem viscut moltes passions, problemes, mal de caps, situacions que pensem que ens porten a la mort en vida, el viure sense viure realment, simplement sobreviure, ens hem sentit crucificats, a la feina, a casa, a la vida.. però al final, al final tot s’acaba i arriba la resurrecció. I potser la bíblia ens dona una lliçó de com viure les coses, no fuig de la creu, malgrat sàpiga que hi ha resurrecció, afrontem les situacions, Jesucrist, va lluitar per canviar coses, va expressar el seu discurs i finalment li porta les conseqüències que li porten, i les accepta amb valentia i amb l’esperança de que fins i tot la mort té solució. Per tant, sentim-nos a vegades així, és a dir, sabedors que malgrat a vegades portem creus pesants, perquè les circumstàncies ens han portat, al final de tot en sortim, d’alguna forma o una altra ens sortim, i jo ara a la feina ho dic, oi que al final ens en sortim de tot? Doncs igual. Però aquest discurs és vàlid per l’aturat que fa temps que no té feina, és dur veure que no tens treball ni expectatives, i si una hipoteca però tinguem clar que aquest període, aquesta creu s’acabarà i si ho creiem i treballem (si no és laboralment) cercant feina, fent formació o simplement no permetin-nos caure en la depressió absoluta, en no creure en un futur. Les creus pesen, però el fet de creure en una resurrecció ens ajuden a portar-les, no creure-n’hi ens porta simplement a la desesperació.
Bona pasqua, però no parlo de la pasqua del Crist sinó de la que sentim nosaltres cada vegada que superem aquells mal moments, aquell problemes físics, psíquics, els mals moments de la feina, a casa o simplement amb un mateix. Es tracta d’evitar-los però sinó ho podem fer, lluitar i treballar, ser durs, per aconseguir portar la creu on sigui i ressorgir , perquè aquesta és la gran festa, i Déu no seria Déu sense la seva resurrecció i potser nosaltres si no superéssim o si no fos pel que hem superat, no seriem com som, i a la llarga del que un es sent més orgullós és d’haver superat les mil creus, les mil morts que ens hem anat trobant pel camí.