iron man de dilluns

L’altre dia em van enviar un mail que em portava a un vincle on hi havia aquest video, es tracta de la lluita d’un pare pel seu fill amb una gran discapacitat, el fill es sent com si no tingués res, cada vegada que fan una cursa plegats, això els ha portat a fer l’Iron Man (3.800 m. Nedant, 180 km. Ciclisme i 42.2 km corrent)




A vegades la realitat supera la ficció i veient certs videos o escolant històries podem aprendre molt de nosaltres mateixos, del que portem a dins, de les nostres capacitats, ningú és millor que nosaltres, simplement les circumstàncies de la vida li han fet treure el que portava dins. Nosaltres podem, podem ser com aquest pare, podem arribar on sigui, tan sols cal que ens ho plantegem realment.
I avui, realment, veus un vídeo com aquest i t’adones de que injustos que som cada vegada que ens queixem per les mil tonteries que ens passen durant el dia. Pal anar a treballar quan molts no tenen feina? Pal de fer un esforç físic? Poca paciència amb els fills? Petites discussions diàries amb la parella.
Em considero un afortunat, estic convençut que aquest pare no hagués volgut viure aquesta vida, voldria estar a casa seva mirant la tele o llegint llibres i potser mai hagués corregut cap cursa. Però la vida li va portar aquestes cartes, ell podria haver plorat i va decidir lluitar, però no per canviar allò que no es pot canviar sinó per transformar i donar-li lo millor al seu fill.
De lo pitjor, de lo més complicat, surt l’heroi i que tots portem dins, de l’amor surt la força per viure. Sóc un afortunat per poder veure el vídeo, ser un espectador ara espero saber-ho aprofitar i no perdre el temps en no gaudir de la meva vida, no fent mil coses, sinó aquelles que faig sentint-les, fer-les meves, gaudint de cada segon de la meva existència com un regal.

CRISI

Que vivim en plena crisi econòmica no és dir pas res nou, que d’aquesta en sortirem, potser tampoc és introduir cap concepte que no sabéssim perquè les crisi com tot, bé i se’n va. Fa temps tots dèiem que havia de venir una i si finalment ha arribat, perquè són cícliques, venen i se’n van. Està clar que el problema ve si aquesta ens afecta a nivell de treball, ja que ens afecta a nivell econòmic i fins i tot social.
Si això ens passa, podem quedar-nos a casa, buscant feina o sense fer res, o decidir formar-nos, mitjançant cursos, llegint etc. Intentar ser més forts que el que érem en el moment de ser acomiadats.
Les crisi existeixen, a nivell econòmic, personal i en les relacions (parelles, amics, familiars) i les hem d’acceptar com a part d’un camí. És part d’un procés que ens ha d’ajudar a ser millors del que érem abans de començar a patir. Per tant, benaurades crisis, perquè potser aconsegueixen fer el nostre cor més fons per a que després hi càpiguen més sentiments, més persones, més accions. Si ens afecta la crisi haurem de decidir que fem, plorar a casa? O mirar quines accions prenc, hi ha empreses que s’han creat amb la capitalització de l’atur d’unes persones, hi ha gent que ha aprofitat la seva estada a l’atur per tal d’estudiar i després s’han incorporat al món laboral amb un millor càrrec que el que tenien antigament. I com a persones? Les crisis ens poden fer més forts de cor però no per això menys insensibles, ens pot fer veure la realitat, saber qui tenim al cantó, en qui podem confiar, ens demostra que som humans i ens dona l’oportunitat de créixer, d’incrementar la nostra tolerància i el nostre perdó, ens ensenya a estimar i a estimar sense pors. Perquè és precisament les pors les que ens limiten, les pors, la falta de confiança en un mateix, fa que moltes vegades ens aturem sense adonar-nos de les nostres potencialitats. Al final de tot en sortim, d’alguna forma o una altra, el que cal és confiar en un mateix i aquest és el principi per poder arribar on un vol. Si sóc un aturat, i crec que no aconseguiré mai treball, em quedo a casa amb el xandall i mirant la televisió, què aconseguiré? Però i si decideixo arreglar-me tirar currículums, buscar formació serà el primer pas per seguir caminant. No ens enganyem lo millor és treballar, seguir com si res, però moltes vegades les pors al canvi, la resistència a conèixer coses noves ens impedeix veure millor com surt el sol.
Com ahir li vaig dir al Miki us lliuro la cançó aquesta de Sergio Dalma, fixeu-vos, un problema, una mala experiència t’ha ajudat a modificar els teus paràmetres, créixer, fer el cor fort, has aprés d’un problema d’una situació, beneït sigui el problema perquè he tret la millor lliçó.

TITANIC

Titànic, 21 de maig de 2009, ens hem Salvat, pensava que nosaltres seriem com els cents que han mort dins de l’aigua freda o dins del vaixell, molts han tingut por de deixar totes les seves riqueses, la comoditat que representava el camarot. D’altres els ha faltat forces i a nosaltres ens ha sobrat la sort dels campions.
Estem vius !!!! que maca que és la vida, mira com surt el sol que ens dona calor, mira que maca que és l’aigua, quina sort en tenir una feina, uns somnis, una família. Sóc un afortunat, pensava que no ho contaria. Però quantes coses em queden per fer? He fet tot el que volia fins el dia d’avui? He dit prou vegades t’estimo? He ajudat prou a la gent? Porto la vida que realment vull portar? Quina sort el Titànic, em dona una altra oportunitat, en uns minuts he estat conscient del que he fet, del que vull i el que em queda per fer... m’ha fet conscient de la vida de que sóc viu, que corre sang per les meves venes de que respiro de que la meva ment controla cada un dels meus muscles i que jo decideixo quina vida vull portar i que com a molt decidiré que Déu faci la seva voluntat però si pot ser que s’assembli a la meva. Tinc la agenda plena, haig de dir a molta gent quins són els meus sentiments, m’he tret la careta que fins ara em feia callar per no semblar una persona sonada, que maco és dir t’estimo, fer una abraçada, escoltar i ajudar, estimar, estimar i estimar. No voler ser comprés per la gent sinó viure com et demana la teva vida que visquis, viure el present, i viure el regal de Déu de la vida, la vida de cada dia, tenir gran sentit del humor i viure dominant amb reptes, no deixar-se dominar pels petits problemes del dia que no ens deixen gaudir de la sort d’haver-me llevat un altre dia. Benaurats els desastres, perquè ens deixen veure lo essencial de la vida.
Barcelona, 21 de maig de 2009.... avui he tingut un somni, he sobreviscut al Titànic, he sobreviscut, em sento diferent... més viu, us heu fixat en el sol d’avui? En la lluna? Ho vull compatir amb vosaltres, tanqueu els ulls i deixeu-vos portar...no estem sols en aquest mon.. som uns afortunats, malgrat els nostres problemes. Alícia en el País de les Meravelles... es troba el conill... perdoni vaig pel camí correcte? On vas? I ella respon.. a qualsevol lloc... ell li contesta doncs llavors tots els camins et porten... El Titànic potser m’ajudarà a no ser com Alícia i tenir clar quin és el camí de la meva vida i si les accions que prenc em porten... o si els camins que prenc són adients a la meva forma de ser de pensar i de viure.
Que tingueu un bon dia I GAUDIU !!! us deixo una cançó de bon rotllo

EL CARPE DIEM DELS SENTIMENTS

Malgrat fes temps que no escrivia al bloc, la realitat és que em sento com si sempre hi escrivís, em passen coses, les veig, i em surten idees per escriure. Darrerament la feina ha pogut amb mi, o millor dit he deixat que em guanyés el cansament. Cal desmitificar-ho, no passa res, hi ha puntes de feina, cal assumir-les, acceptar que a vegades no pots arribar a tot, però el que cal evitar és que aquest volum de feina no afecti al benestar global teu i de la teva família. No passa res per tenir molta activitat laboral, el que si que passa és tenir estrés
Ja fa temps que us volia parlar de l’amor i del passat, potser no ens adonem però els sentiments són actuals, no saben ni de passat ni de futur, hi ha el que hi ha, tenim dolor ara i no ens serveix de res el que ens va passar ahir per tal de reduir el nostre dolor o la nostra alegria.
Vivim en una societat on hi ha persones que estimen a la seva parella perquè un dia es van casar amb ella. Això és un error, cal estimar-la perquè l’estimes, no perquè fa anys te la vas estimar i per això t’hi vas casar. Sense anar gaire lluny, el facebook, diem agrega’m com a amic a persones que fa anys que no veiem, que no hem sabut res, i lis diem amics, potser valdria la pena crear una categoria de coneguts, un amic que no sap de tu des de fa temps, que tu no sabies res? Potser ho va ser en el seu moment, però ara, ara en que s’ha convertit, sincerament en res. Hem de viure el present, i sentir avui l’amor de la teva parella, dels teus amics, però perquè ho són ara, no perquè fa temps van fer per tu o van significar. Cal distingir la gratitud de l’amor, no hi ha prou amb estar agraïts a unes persones pel que van fer al passat, sinó cal viure l’amor i els sentiments en el seu present. Estimar pel que són, pel que vols que siguin pel que representen, les signes de poc amor i molt de passat no són una bona credencial per una bona amistat.
Em va emocionar l’altre dia la mort d’Antonio Vega, no pas perquè jo fos un gran seguidor de Nacha Pop, més aviat el contrari, haig de reconèixer que si que m’ha agradat molt alguna cançó d’ell en solitari, i recordo el duet amb Miguel Bosé cantant amb un especial per TVE que fou molt emotiu. Tothom ho veu i el seu rostre ho delata com era un addicte a les drogues. El que la gent no sap era lo addicte que era a l’amor a la seva esposa marga, tant que moltes de les seves cançons foren escrites pensant en ella i de fet tothom és conscient que mai va poder superar la seva mort fa quatre anys enrere. L’amor et fa prendre decisions difícils, i fins hi tot et pot portar a la destrucció, no cal ser freds a la vida i no cal oblidar a qui t’estimes quan et deixen, però cal seguir, cal viure, cal viure en les emocions del present, perquè viure en els records, en el passat, sentint el que senties fa que no sentis res ara. M’estan agradant molt les històries sobre Antonio Vega, i és emocionant veure com cantava a la seva dona Marga, i és un signe d’amor, però sense oblidar-la, no cal que et quedis enrere, hi ha gent que encara t’estima, hi ha mil coses a estimar i fer, i no seguir endavant és morir, és no viure el sol d’avui, és no prestar a la societat la teva vida, el teu esforç, el teu treball, el teu amor. Que tingueu molt bon dia, gaudint avui del dia d’avui, del que ens aporta, del que ens dona... i recordeu gaudiu-lo a no lo fast food.

LA TORTUGA NARCISA

Està bé això d’anar al gimnàs cada dia i tenir cura d’un mateix intentant estar en forma físicament, considero que aixecar-me a les 6 i llegir un llibre que em faci pensar també em crea un clima adient per treballar durant el dia amb la màxima calma (que no vol dir que sigui l’oportuna) Aquest conjunt d’accions, més sumant-li un petit canvi de mentalitat m’ha de permetre viure millor. La pregunta radica en si això és narcisisme o no, està clar que en el fet de fer exercici hi ha una part de culte al cos, com aquell que es fica guapo i el primer que intentes és agradar-te a tu mateix. Però jo vull pensar que no ho és perquè a la llarga també ho fas pels altres, ni que sigui per no ser una càrrega, per no passar els teus mals humors, les teves febleses físiques.
Però el temps passa i potser cada dia sóc més conscient de les meves febleses, és cert que han canviat coses del meu estat de l’any anterior però cal reconèixer que a vegades em costa mantenir la calma, tenir-ho tot controlat i poder dominar les situacions com m’agradaria, potser a vegades tots fem passes enrere, espero que sigui per agafar impuls. En el llibre de la saviesa de la tortuga desenvolupa molt la teoria slow, la d’anar lents sense parar gaudint de la vida, ens podem prendre la vida com un gran Mc Donalds, on tot ràpid i mal menjar o com un gran restaurant on no tens presa en marxar i ho gaudeixes tot. Potser que ens plantegem de gaudir del restaurant del dia a dia, gaudint de qualsevol instant, per molta feina que tinguem, de les converses amb els companys, d’aquella lectura, del sol, dels núvols, de tot i potser fins i tot dels nostres defectes perquè això ens fa creure que hem de millorar, que estem més a prop de la tortuga que no pas de la llebre. Si treballem, gaudim i som tenaços serem capaços d’arribar a qualsevol lloc vencent a les llebres que es creuen pel camí i lents podrem veure i gaudir de cada una de les pedres que ens acompanyen en el nostre camí.

MULLA'T..... I EM VAIG MULLAR

53 minuts, això és el que vaig tardar per a fer els 10km, no m’ho podia ni creure, que bé que em vaig sentir. No sabia en un principi si la podria acabar i no solament la vaig acabar, sense parar i amb molt bones sensacions que vaig aconseguir baixar de l’hora, fent una mitja de més d’onze kilòmetres hora..... però expliquem la història:
Ahir era la cursa al circuit de Montmeló, es recollien diners per l’associació per l’esclerosi múltiple seguint el lema de mulla’t per l’esclerosi múltiple, en principi jo no l’anava a córrer perquè l’Ainhoa havia de fer unes coses de feina finalment s’ho va poder canviar perquè així jo ho pogués fer. Novament es demostra la teoria de que si jo estava allà corrent és perquè la meva dona m’ajuda, va molt més enllà de que m’ho permeti sinó que té una implicació activa ja que quan jo entreno o estic fent una cursa ella està amb els nens.
Era la meva primera cursa de 10km i em donava com una certa por, no sabia si seria capaç, si les meves cames respondrien i el meu cor també, a més m’havien parlat de la dificultat que representava. Tots els auguris eren dolents. Fins aquí tot normal, no ens ha de molestar escoltar el que ens diuen això ens pot ajudar a aprendre, mai havia estat al Circuit de Catalunya i de tant escoltar ja me’l sabia de memòria i era conscient que això em podia ajudar.
També és cert que em va arribar la por escènica, dimecres entrenant no em vaig sentir en forces i veia que faria el ridícul, dijous i divendres no vaig fer res per tal de descansar el cos i dissabte van dir per la televisió que diumenge plouria. Al dir això la meva decisió estava presa, no aniria a córrer, quin sentit tenia? Jo corro per salut i per anar a agafar un constipat... ja hi hauran més curses vaig pensar. I el dissabte no em vaig preparar, bé a mitja tarda veient que el temps aguantava em vaig prendre una beguda isotònica.
Vaig ficar el despertador a les 6 el diumenge convençut veure els carrers mullats i jo seguir dormint i vaig veure que no havia plogut i que si que hi havia núvols però que semblava que tot aguantaria. Va ser quan vaig decidir preparar-me. I ja vaig treure una nova lliçó, les pors ens fa veure tot de forma negativa, deixem que ens venci el desànim i això és perquè ens és més fàcil no fer res que viure amb l’esperança de fer. Moltes vegades donem per fet lo negatiu perquè tenim por que les expectatives positives si no arriben ens acabin fent mal sense adonar-nos que pensar positivament també vol dir que quan alguna cosa surt malament també té alguna cosa positiva. Viure en positiu et dona en definitiva més alegries i portat a un nivell t’elimina les pors (cal per tal millorar...)
Després dels estiraments i despertar a la família marxarem cap al circuit, quan arribes veus la gent que correrà al teu costat i t’adones del nivell que ocupes, hi ha gent que porta anys entrenant i jo l’any passat estava al sofà de casa meva. Novament és quan has de reflexionar i adonar-te’n que del que es tracta és de millorar-se a un mateix que tan sols així es pot créixer, clar que hi ha una competició però contra un mateix. Fins hi tot el que guanya el que pretén és millorar-se ell com a corredor, millorant la seva marca personal.
Vaig deixar la família i vaig anar caminant fins arribar al lloc on es sortia (400 metres del lloc d’arribada per tal de fer el total de 10km) anava caminant i admirant el circuit... que bé que em sentia, molts ho feien corrent per tal d’entrenar, com que jo anava amb les forces justes, ho vaig fer caminant i al arribar a la sortida que millor que uns estiraments. I ja abans de començar ja necessitava veure aigua... no sé si eren nervis o que. I vaig començar la cursa, al sentir el que m’havia dit tothom, m’ho vaig prendre amb calma, anant potser un punt per sota del que podia però sent conscient que així no pararia i per tant seria molt millor, molta gent em va avançar, jo vaig ser conscient amb el meu ritme i em va anar bé, a poc a poc i bona lletra, del que es tractava era d’acabar, tot anava bé i la famosa pujada de la moreneta la vaig fer sense problemes i em va donar ànims, a més els que donaven les ampolles d’aigua es van equivocar i van començar a donar-ne a la primera volta i quan els van dir que no ja era massa tard perquè jo ja en tenia una, això em va donar seguretat i vaig fer la primera volta tranquil. 200 metres desprès de creuar la línea d’arribada, ja va arribar el guanyador, uf no em quedava a mi, i de cop es va ficar a ploure, quina sensació, vaig sentir que estava fent una cosa èpica i em vaig sentir jove em van venir un munt d’inputs, coses que escriure al bloc, i vaig pensar molt amb els amics. Amb els amics solters veient com molts aprofiten per fer contactes a les curses, amb qui he compartit converses sobre el que correria... corria i pensava que li explicaria als nens i com finalment si que corria sota la pluja igual que havia fet ja farà quasi 14 anys a Saldes amb l’Ainhoa i el Nando i com ens mullàvem sense que els nens ho entenguessin. De cop morbosos de Catalunya em vaig adonar del que hauríeu pagat perquè em vaig sentir en una cursa de samarretes mullades i de sobte em vaig adonar que el fet d’anar al meu ritme i sense presa em feia avançar gent i sobretot a les pujades. Pensava i pensava que treia lliçons per al bloc, vèncer al desànim, vèncer a les pors, escoltar, anar al teu ritme i anar creixent en un mateix i no segons les forces de l’altra, el veure com et superes t’ajuda a seguir, com la força del tots t’ajuda a millorar... em sentia en un moment èpic de la meva vida, el que semblava impossible es feia realitat la pluja dificultava la cursa i el vent m’ho feia tot més difícil però ho vaig aconseguir.
Una victòria per a mi una victòria però no sols meva sinó de molta gent que em va acompanyar a la cursa, la gent bokamon, Nelson Kipketer, la meva família, amics, companys de feina i fins i tot de tots els que llegeixen el bloc.
Ara sé que sóc capaç de fer 10km ara cal seguir millorant el fons i perquè no, la marca... ja us informaré.. (també cal millorar la por escènica)

BON SANT JORDI

Avui si algú s’aixeca amb el peu esquerre dirà que no li agrada Sant Jordi perquè és un dia comercial. Potser si, que és una dia que es produeix intercanvi comercial però això no el fa ser un dia on lo important sigui precisament el negoci. Precisament perquè es fa amb una rosa, (moltes venudes per estudiants) on el negoci és molt reduït i amb un llibre, és a dir en cultura on segurament si no fos per aquest dia, molts ja no tindrien ni aquesta excusa per regalar-la. En una societat on es fa negoci des del naixement (bolquers, farinetes, roba, mobles, etc) fins la mort (caixa, corona, recordatori) és normal que hi hagi gent que en faci dels sentiments ara depèn de nosaltres que el dia de Sant Jordi no es converteixi tan sols en una transacció comercial, en tan sols regalar una rosa i un llibre.
M’agrada Sant Jordi, i m’agrada no perquè avui hi ha més gent al club de les 6, ja que hi ha venedors de roses que des d’aquesta hora han muntat les seves paradetes, sinó perquè és un dia que no fa por dir t’estimo. Perquè a la llarga és del que es tracta de dir obertament t’estimo. I avui molta gent surt amb la seva parella, agafats de la mà i fa ostentació, no pas de portar la rosa més maca del món, sinó d’anar acompanyats de la seva parella, i molts homes, que els hi costa expressar els seus sentiments, avui fan el camí de la floristeria fins a casa amb la rosa en mà, amb un orgull que no cap en tot el carrer i s’adona que la gent el mira. Perquè aquest dia la gent està més oberta, més, com amable, perquè en general es respira amor.
I potser tan sols hauríem de regalar una rosa, perquè jo d’esposa tan sols en tinc una però, a l’hora d’estimar estimo molta gent, no s’estima igual a una dona, que una amiga o amic, un germà una mare... per tant hauríem de crear diferents models de roses, com diferents models d’estimació perquè també és un bon moment per dir t’estimo a tots ells.
La rosa símbol d’estima, avui molt maca, tots molt contents i orgullosos d’expressar i després en 3 dies ja no en tenim de rosa, la més maca del mercat s’ha fet lletja i que ens queda? Tan sols el record del dia d’avui, les il·lusions, el valor, el missatge, el fet d’haver expressat el que sentim. Potser és hora de ser capaços de transmetre a la gent que ens l’estimem, per sobre de rebre avui un llibre o una rosa, ser capaços de mostrar en els nostres fets que volem una persona, que volem compartir temps amb ella, experiències o simplement el cor. No ens limitem a dir t’estimo a la nostra parella, que és relativament fàcil, sinó als amics, els companys de feina, a la resta de família, no ens faci por, perquè potser en algun cas algú riurà però en el fons compartirà aquesta estima amb tu.
Que tingueu un bon dia.