EL SOMNI D'UNA NIT DE TARDOR...

Avui és un gran dia, jo ho crec. Els somnis està bé tenir-los però més m’agraden fer-los realitat, lluito perquè els somnis existeixin i del dia d’avui no és que en pensi fer un sinó vull gaudir del somni que es fa realitat.
No ens adonem però la majoria de nosaltres vivim en allò que un dia varem somiar, d’acord no s’han complert totes les expectatives però segurament estem més a prop del 100% que no pas del 50%.
Avui seguiré vivint el meu somni acompanyat de la gent que m’estima i adonant-me que he somiat amb molta gent que avui passarà per la meva vida.
Dormir està molt bé, somiar m’encanta, però a partir d’aquí haig de treballar per fer dels meus somnis una realitat, és així com aconseguirem no fer un mal son la nostra realitat. No hi ha prou amb somiar però és el primer pas per fer realitat els nostres somnis.
Tots somiem.... ara depèn de nosaltres aixecar-nos i fer realitat els nostre somnis.. o simplement adonar-nos que fa temps que vivim en aquell que un dia varem somiar

ESTIMADA ANNA

De tot se’n aprèn, però amb el temps començo a veure que és en les coses a priori dolentes que adquireixo més coneixements i aptituds.
A la feina no ens agraden els problemes, però el que fa que siguem bons treballadors precisament és la nostra capacitat en resoldre’ls, quan mires un curriculum i demanes experiència ho fas precisament perquè saps que aquella persona durant anys ha solucionat molts entrebancs.
Malgrat això, hem de ser clars, els hem d’evitar i per això tots treballem per fer les coses lo millor possible i així evitar errors o problemes. Però sempre surt alguna cosa, quan no és un all... és una ceba i de fet ja som conscients tan en el món laboral com a la vida en general, que complicacions aniran sortint i per tant hem d’estar preparats, no tan sols per solucionar-los sinó per treure una lliçó.
Estimada Anna: Les coses ens poden fer ràbia, podem plorar durant mil hores però al final.. al final ens hem de preguntar les coses tenen solució? Si la resposta és si, cal dedicar tots els esforços a trobar-la, cal lluitar per arribar allà on un vol. Viure amb l’esperança i serà l’esperança el primer pas per aconseguir allò que un desitja. Però a vegades hi ha coses que ja no tenen solució, ja no es pot fer res i cal tenir-ho present. Si aquest és el cas, cal agafar el bou per les banyes i afrontar la nova situació i d’aquesta intentar treure alguna cosa en positiu. Encara que costi, molt, molt i molt veure-la.
Actualment en el mon laboral a la gent gran no se la vol, bé possiblement, en el del carrer tampoc, quan ens fem grans físicament anem perdent capacitats, i fins hi tot mentalment, ens fem més lents, ens cansem més i ens costa recuperar-nos. Però tenim molta experiència, tanta que veiem els problemes abans que els altres i ens molts casos no els solucionem perquè els hem evitat. Amb el temps, el que era un problema al començar de la nostra vida (ja sigui personal o laboral) ara és una activitat més. La gent gran habitualment és un exemple de com un ha d’acceptar les coses, com ha d’actuar per tal de superar els entrebancs de la vida, saben agafar-se les coses com venen i és el primer pas per superar-les o per viure amb elles no com una angoixa sinó com un repte de la seva edat. La vida és lluita, és camí, és canvi i hem d’estar no lluitant contra el canvi sinó fluir amb ell, adaptar-se a les noves realitats, no de forma conformista, ja que som amos del nostre futur, però recordant que allò que ve i no té solució cal fer-nos-ho nostre, treure’n una lliçó i mirar al futur sabent que el que avui pot ser dolent amb el temps no ho és tant... i quan es tanca una porta potser se’n obra una altra...cal que escoltem als avis... sempre veuen alguna finestra oberta... potser a la vida han vist massa de tancades.

dissabte genial.... diumenge genial.... dilluns genial

Dissabte m’ho vaig passar molt, bé, vaig riure durant molta estona....
El dia va començar anat cap els Maristes a la festa solidaria, ens ho va passar molt bé, participant en firetes, veient teatre, menjant crispetes, els nens estaven molt contents i jo no ho podia ser més. Per primera vegada a la meva vida realitzava una activitat als maristes com a pare, i em trobava amb companys, amics, nois que jo havia estat el seu monitor, ara com a mestres o monitors. La sensació era al principi com de no sentir-me en el meu lloc, costa entendre que a mi ara em toca tirar el penalty i donar la moneda i no pas fer de porter... La sensació era molt agradable i es repetia en les cares lo mateix que vaig indicar en l’article de Amma. La gent al fer coses pels altres, ja sigui fent les firetes o participant en elles es senten més feliç, guanyen una brillantor als ulls que es tremenda. No riem més perquè som feliços sinó el fet de riure ens fa ser més feliços. Bé a la llarga és un cercle que al moment que hi entres ja no pots sortir !!!!
Vam dinar amb uns amics, que tenen una filla que va anar a l’escola bressol, amb l’Albert, m’agrada adonar-me’n que la gent s’estima als meus fills, tan ho veia en el dinar com a la fira. I això et fa sentir molt bé, ja sigui perquè ell transmet amor perquè el dona i fa que els demès també li facin arribar la seva estima.
Posteriorment, a la tarda nit sortirem uns quants dels bokamoneros, teníem entrades per Mamma Mía, ens ho passarem, molt bé, però que molt bé, mirant l’obra rient, sense parar, se’ns queien les llàgrimes, i finalment ballarem al mateix teatre.
Ens costa moltes vegades als bokamoneros transmetre que ens estimem, ho sabem, i no ens ho diem, i potser a vegades cal reiterar la nostra estima amb paraules i donar les gràcies per compartir o fer grans moments de felicitat. Amb el temps un s’oblida del que fa però no d’allò que ha sentit al fer-les i els meus sentiments de dissabte han estat molt grans.
Sóc conscient que sóc pesat amb la gent amb el tema del meu blog, però tinc, com diu l’Ainhoa, gran necessitat de fer alguna cosa. I si, és cert és això, em fa falta arribar a la gent i poder-la ajudar. Això no vol dir que jo faci les coses sempre bé o que les estigui fent ara mateix bé. Simplement vull transmetre la meva experiència, i si algú li ajuda doncs molt bé.
Vaig parlar amb una noia l’altre dia, hem parlava sobre ella i la seva parella. I m’indicaren que havien llegit part del meu blog. I és a ells que els vull dedicar unes paraules:
Hola,
Si és a tu, potser això ho llegiràs a la tarda nit, quan estiguis angoixat a casa, no sabràs que fer, a casa no fan res, sortir et fa pal, mires l’ordinador... estàs vivint la típica angoixa de diumenge a la nit... ara potser llegiràs això i passaràs, ara no és el moment, no estàs per sentir discursos.. però queda-t’ho... potser un altre dia...
Preguntem-nos que volem a la vida, que fem aquí, per a que he vingut, amb qui vull viure, que vull aconseguir, el dia de la meva mort, com moriré tranquil? Que vull haver aconseguir? Què vull que diguin de mi? Qui vull que m’acompanyi?. Segurament no hi hauran els de la feina, i hauràs volgut fer més feliç a la gent del cantó, als teus amics, la teva família, haver fet una mica millor el món que et vas trobar i a la llarga saps que amb la felicitat teva, ajudaràs a que els demés ho siguin.
M’aixeco cada dia pensant i dient (mantras) sóc feliç, sóc un afortunat, i em plantejo objectius (donar amor a desconeguts, transmetre el meu missatge, sentir els petits plaers de la vida, com si fos la primera vegada...) intento ser feliç no com un objectiu sinó com el camí per arribar als meus objectius.
No m’agrada saber que t’aixeques el dilluns dient aquesta setmana no podré. I si ho canvies per tinc el repte de fer totes les mils de coses que m’he plantejat fer aquesta setmana... perquè treballem en el que treballem perquè volem, perquè ens hem imposat unes necessitats... quin sentit té estar enfadat diumenge perquè vaig a treballar quan treballo per aconseguir uns diners que m’ha de donar benestar..
Treballem, treballem però plantegem-nos quin és l’objectiu principal de la feina, és guanyar diners? I si cerquem un objectiu més ambiciós? Per exemple, si un és mestre, fer una societat més humana, a partir d’incorporar valors a les noves generacions, un que és tècnic mediambiental, deixar un món millor, més sa, recuperar el mon, el tècnic informàtic, crear eines de treball que ajudin al benestar laboral de les persones i per tant incrementar la felicitat del treballador i per tant l’eficiència del producte que ajudarà a la societat.
Si ens ho plategem així veurem que la nostra feina pot ser fonamental i ens morirem de ganes de treballar, de donar felicitat amb el nostre treball.. Això no vol dir que treballem fins la mort, i que no hem de veure res més, no cal oblidar les altres prioritats de la vida, la família, els amics, nosaltres mateixos... treballem per un mon millor des de les nostres feines, arribem contents a casa, sabent que hem fet lo possible per aconseguir millorar el món, si ho transmetem amb alegria, tothom estarà més content !!! viurem feliços... i creus que dilluns m’aixecaré pensant que no podré??? O diré gràcies Déu meu per donar-me l’oportunitat de millorar jo com a persona, millorar el que tinc, créixer. Tenir un dia més per fer del món millor !!!!
Elimina els problemes, transforma’ls en reptes, busca ser feliç, viure relaxa’t, cerca els petits plaers de la vida, comparteix, i segueix pensant amb l’altre... no vulguis per això acontentar sempre a l’altre oblidant-te de tu mateix, aprèn a dir no, i fes neteja, dels pesos, d’allò que no et serveix, d’aquell qui et roba la vida. Fica’t al lloc de l’altre, descobreix per què un pensa com pensa, per què som diferents.. Veus quantes coses tenim per aprendre? Creus que amb aquests reptes em puc plantejar que dura serà la setmana? O quina sort que tinc... de moment jo sóc afortunat per compartir la meva experiència i poder-te-la lliurar...
Una abraçada..

COMPROMÍS D'EDUARD PLANA: l'amor el motor de la vida

Amor, aquesta és la gran paraula, si jo fos metge de l’esperit, a tothom receptaria amor. Amor per un mateix, ens hem d’estimar, mimar, respectar i cuidar, si no m’estimo a mi mateix com ho faré pels altres? Cal treballar-se físicament, mentalment, espiritualment. Cal formar-nos intentant ser millor persones. I és aquí on estic segurament, no demanant amor a les altres persones, perquè això és signe d’egoisme, és ser un dictador quan demanes a l’altre que t’estimi o que et faci una cosa per amor. Jo vull donar amor o fins hi tot diria.. sentir més amor.
Intento amb els meus escrits donar amor, intentar ajudar a qui sigui amb alguna reflexió, estic d’acord que a qui més ajudo és a mi mateix, però, i si tu ho estàs llegint i t’ajuda? Potser el meu blog se’l llegeixen 2 o 3 persones, no ho sé realment, però a vegades crec que tinc com una obligació moral, d’aixecar-me llegir, millorar, captar noves idees, propostes, per escriure-les i tot això amb un únic fi. Poder ajudar als demés.
I ho vull fer perquè m’adono que el que ens mou a la vida és l’amor, i el problema neix quan no som capaços d’expressar-ho als altres o no ens adonem el que sentim. Alguna persona m’ha dit que els hi ha agradat molt com parlo de com m’estimo la meva dona i els meus fills. És cert, me’ls estimo molt, però també és cert, sent ells com són, que és molt fàcil estimar-los. Tothom parla bé d’ells, mai he sentit cap crítica de la meva dona, mai, sembla lo normal, però ella se n’ha fet un fart de sentir ni que sigui comentaris tontos de mi. Però com estimem als altres?
A vegades ens preguntem si estimem o no a algú però ens hauríem de preguntar com estimem i si ho mostrem. Cal que la gent es senti estimada, que ho tingui clar, que et mirin als ulls i que ho notin. Que sentin confiança en tu. I això és una feina complicada. Molt, però potser el tema neix mostrant-nos confiats i donant tot l’amor possible. Aquesta feina és complicada, molt. Fent un símil que vaig sentir a la radio, quan prens decisions sempre trepitges un dit. I a la feina, sobretot, em passa, en aquests casos costa molt demostrar amor.
De la mateixa manera que Amma transmetia amor a tothom sense saber qui som i era relativament fàcil perquè érem receptius al seu amor. Hem d’intentar expressar el mateix missatge als demés. Ser receptius a tot allò que ens diuen, que ens expressen que senten. I voler oferir tot el nostre amor. Lo bo de l’amor és que quan penses que ja l’has donat tot descobreixes que encara hi ha més.
Ens costa dir molt t’estimo, o fins hi tot expressar-ho amb paraules... no sé quanta gent llegirà el meu blog.. però si algú ho fa.. transmet el meu missatge com les amistats del facebook:

Hola,
Si a tu, saps, estic escrivint, el sol el està sortint, veig el cel de color taronja.. m’agrada compartir aquests moments amb tu. Et sento més proper del que et pugui semblar. T’imagino a casa, a la feina, llegint-me. I t’escric per dir-te que t’estimo, i no perquè portis un carnet que digui ets de la meva família, ets amic meu des de fa..., o treballem junts o simplement sóc un llegidor del blog. T’estimo perquè sóc feliç i per què me’n fas sentir més, perquè estimar és el motor de la meva vida, és el motor del món. Perquè vull tenir aquest virus d’estimar a la gent, i vull sentir-ho i que ningú es quedi fora. Tu ets qui has d’escollir si vols o no aquest virus. No cal que m’estimis si no vols, però això no em farà que t’estimi menys, ni ser infeliç, perquè la meva felicitat estarà en la meva capacitat d’estimar i transmetre-ho.
Us estimo família, us estimo amics, us estimo bokamoneros (que tanta por us fa sentir això !!!) us estimo companys de feina (malgrat em toqui a vegades el que em toca), us estimo llegidors del blog i d’altres persones, fins hi tot aquell que pensa que em cau fatal o que li caic malament, a tu també. A tot us vull transmetre la meva estima. I lluitaré no contra vosaltres sinó contra mi, per aconseguir estimar a tothom i no solament això sinó transmetre-ho. Que la brillantor dels meus ulls al veure’t sigui real, que la meva alegria sigui sincera, que pugueu notar dins vostre la joia de compartir moments i saber que hi ha algú al mon que t’estima

Compromís Eduard Plana. 21/11/2008... passa-ho

PANS.... COMPANY

1 de maig de 1996, pans & company de sants, després d’una reunió a Badalona per preparar campaments, uns quants varem dinar, i menjant l’entrepà (per cert ja no es fa era un Navarro.. amb xistorra) no sé com va sortir que vaig dir, jo mai sortiria amb una noia de fora de Barcelona, no crec amb els amors a distància. I un home com jo, on els meus pares m’han dit sempre que sóc tenaç (quan tot va bé ) i tossut (quan les coses no van tan bé) i que no acostumava a canviar d’idea... en tres mesos estava sortint amb una noia de Lleida, de fora de Barcelona, a 170 Km.
Llegint aquesta història un pot dir que no tinc objectius, principis, que no sé cap a on vaig, i que aquelles normes que semblen que les he de complir sempre no ho faig. No ho crec pas. Però d’aquesta història en trec moltes coses:
L’amor mou muntanyes: moure’t per amor, l’amor ens fa poderosos, ens fa ser millors, ens fa canviar, millorar, ser més oberts.
Cal transformar-se i malgrat puguis canviar portar les rendes: Si, vaig començar a sortir però li vaig dir que no creia amb l’amor a distància i per tant, que si havíem de ser parella, havíem de veure’ns els caps de setmana (i així va ser tots els caps de setmana durant 6 anys els compartirem) (potser vaig fallar en 2 o 3)
Ser humil en els teus pensaments: cal tenir les coses clares, saber on vas, però saber que un moment donat alguna persona o cosa et pot fer canvia el rumb, et pot portar a un món millor o simplement et pot fer adonar que no anaves bé
No lluitis contra el destí... fes-lo teu això si domina’l, digues per on vols anar i camina però sigues conscient que a vegades les coses passen i davant de les coses inesperades tu hauràs d’estar preparat per saber quines accions prendre. No ens hem de deixar portar per les situacions, sinó que hem de controlar i saber on anem.
Les coses passen i cal agafar-les i fer-les teves, gaudir-les, ens podem tancar en banda i fer veure que no passa res, que res existeix, que anem bé... crec en el destí, en la fortuna però poc en la casualitat, les coses passen i passen per alguna raó, cal analitzar i pensar i agafar les rendes perquè cada cosa que ens passa és una nova oportunitat de millorar en el dia a dia.
A vegades, quan plou, les gotes d’aigua toquen a la finestra, si dorms et despertes... potser miraràs el carrer...deixa’t portar, viu en joia el moment, potser és casualitat, potser no, potser el teu cos, la teva ment, et demana despertar del somni, per veure que somiaves o per dir-te que els somnis estan per fer-los realitat. M’encanta somiar i al juliol del 96 vaig tenir un somni.... ara tan sols cal fer-lo realitat. Les pors cal deixar-les lluny i viure, i sobretot viure el present, gaudir-lo, perquè com us deia un dia, o com deia en Felip (És un regal de Déu) una abraçada allà on estiguis...

LES PEDRES DEL CAMÍ

Està clar que la vida és una camí, és una gran símil aquest i ens ajuda molt a la reflexió. Tots els camins tenen un principi un fi. A vegades les rutes tenen més d’un camí, i és bo tenir clar quin és el nostre camí però sobretot saber que és el que volem i cap a on anem. Marcar-se objectius a la vida és important, lluitar pel que volem o preparar-nos per aconseguir el que realment ens importa. La meta no ens ha de fer oblidar el recorregut que estem fent i cal que el gaudim. Cal tenir present la gent que ens acompanya durant un tros del trajecte (com deia ahir) però també tots els fets que a vegades ens fan canviar de ruta.
Potser l’objectiu de la vida, i per tant la meta final és ser feliços, o a la llarga això és quelcom que portem a la motxilla, per arribar a la conclusió que el que intentem durant els anys de la nostra vida és deixar un món millor del que hem trobat. Moltes vegades pensem que som feliços, que la ruta és adequada, que tot és ideal però van sortint reptes, preguntes, fets, converses, que et replantegen si anaves bé o no pel camí que havies escollit. A vegades la resposta serà si, a vegades la resposta serà no. El fet és que agafis el camí que agafis tot serà diferent, o perquè a la llarga tindràs més clar cap a on vas i el que fas en el camí que vas escollir un dia o perquè canviaràs de camí i tindràs energies renovades. El que cal evitar en tot moment és no definir-se perquè això no t’aporta res, això t’acaba fent mal, i potser no solament a tu sinó els que et rodegen.
Tenim per costum maleir les pedres del camí que ens plantegen cap a on anar, i a la llarga hauríem de voler trobar-nos a cada pas una, perquè millorar el camí ens pot anar molt bé i no adonar-nos massa tard que anàvem malament. Cal agrair a totes les pedres o creuaments de camí que em facin adonar que vaig de forma correcte, i que em facin sentir millor, això si jo haig d’anar amb l’actitud necessària, amb la humilitat justa per adonar-me’n que m’estic equivocant. Cal també en tot moment adonar-se’n que no podem estar tota la vida donant voltes si anem o no anem bé perquè ens podrem trobar que no avancem. A vegades aquí és on tenim les complicacions, sempre és més fàcil seguir pel camí que coneixem sabent que som més o menys feliços que començar un altre que no sabem on anirem a parar. El que coneixem moltes vegades el tenim representat per cansament, però per tranquil·litat, sempre és més fàcil trobar defectes de lo conegut. El nou és il·lusió però inseguretat. Cal valorar que portes en la motxilla, el que portes fent segurament és més pla, l’altre tindrà més pujades i baixades, cal valorar a qui afecta el teu canvi de rumb.
Estic content amb la vida que porto sóc feliç, crec que he pres un camí a la vida que hem dona moltes alegries, sóc aventurer, i em trobo a vegades pedres que em fan plantejar coses. No sóc molt valent potser però m’adono que si hi ha una cosa que no puc fer, i no hem puc permetre fer a la vida, és mal a ningú. Moltes vegades això és impossible, quan prens decisions sempre acostumes a trepitjar el dit amb algú (és molt típic això a la meva feina). Tinc clar per això que a qui no vull trepitjar un dit és als meus fills. El fills et fan veure que si que hem de lluitar per millorar el món. I la millor forma que tinc per fer un mon millor és ser jo millor i transmetre-ho a qui em rodeja... sobretot a les noves generacions.
Ahir en una conversa informal em van dir d’anar a fer una classe de motivació de personal a Varsòvia, ganes en tinc moltes, malgrat el meu nivell d’angles. A mi els reptes sempre m’han fet créixer i aquest no seria menys. Però això significa estar dos o tres dies sense la meva dona i els meus fills... creuament de camins... la meva felicitat està en anar a Varsòvia o quedar-me a casa? Trepitjo algun dit als meus fills?. Està sortint el sol... segueixo pel meu camí i miro el dels meus fills..vaig una mica abans que ells, fent de moment quasi la mateixa ruta, i trobo una pedra que els hi afectarà... saps que us dic.. que els hi trec... siguem clars.. els problemes de les pedres és el que ens costa decidir, pensar... la nostra inseguretat. Però.. jo vull que els que vinguin es trobin un camí més pla. Qui em vol acompanyar en el meu camí? Fem un tros junts? Potser d’un dia, potser d’una setmana potser d’un any... acompanya’m potser ens separarem però el tros viscut que sigui feliç. A vegades hi ha pedres tan maques que si pots te les emportes en el teu camí...

dia normal? dia especial...

Hi ha dies que semblen normals... dels que t’aixeques a la mateixa hora que cada dia, i comences el mateix ritual, et prepares la roba, et dutxes, esmorzes, la mateixa ruta per anar al treball, i allà els mateixos problemes, dinar al mateix lloc de sempre, seguir treballant, arribar a casa, sopar i dormir.
Hi ha dies que semblen fotocopies del dia anterior, i després riem del dia de la marmota, si fem igual... o fem veure que tot és igual. Si ens ho plantegem cap dia és igual i tan sols ens adonarem d’aquesta diferència si vivim el dia apassionadament, si el sentim com a únic, ens adonem de lo important que és el dia i el nostre temps, i no solament el nostre dia sinó el dels demés. Cal viure i adonar-nos del preu del temps, del nostre i del nostre company. Per què fem perdre temps? Que permetem fer perdre a la gent els diners? Com pot ser avui un dia igual que el d’ahir si avui he rebut un mail nou? D’alguna persona que ha destinat part del seu temps (per tant vida) en pensar i escriure’m?.
Molt ens recordem del dia del nostre aniversari, molts el considerem com un dia especial i som conscients del que varem fer, per què oblidar el que va passar fa cinc dies, fins hi tot del que vaig fer ahir o fa una estona? Ens passa a tots, però això és degut a que no li donen valor, al que fem el que sentim, amb qui estem.
Però siguem conscients que hi ha dies que semblen normals, que comencem en el ritual de sempre, però.. fixa’t... quines converses tens? Potser és única....... i no et passa mai que el dia que sembla sense importància, comences a parlar i t’adones de moltes coses?.
Hi ha dies que semblen normals i de cop algú te’l fa especial... Gràcies per fer-me’l especial (me’l vols fer cada dia especial?.. em deixes que te’l faci especial?)
M’agrada parlar, molt, i escoltar, transmetre, sentir, i m’agrada adonar-me’n que una gran conversa trenca la rutina, i en crea una de nova on ella en forma part. M’agrada llegir i aprendre coses noves, els llibres no són rutinaris, aquella pàgina no es repeteix, i el que diu la gent tampoc, m’agrada escoltar-te, tenir converses amb tu, riure plegats, m’agrada que m’ensenyis coses, i mirar-te als ulls.
Avui no és igual que ahir, penso trobar-me amb gent, parlar, compartir, aprendre dels meus errors i créixer com a persona i ja tinc ganes de parlar amb tu, segur que tens moltes coses a dir-me, estic convençut que compartirem rialles, pensaments i tot allò que em vulguis donar, jo estic obert a tu... i tu a mi? Fem tots un camí i el fem plegats.... cadascú forma part del meu camí per tant.... si fem pinya res serà difícil i res ens podrà separar. M’agrada el facebook m’adono que el meu camí el formen moltes persones, hi ha gent que està més a prop i d’altres més lluny, però formen part d’alguna forma del meu camí, des dels que viuen a Sants fins els que estan a Polonia, dels que treballen en els Recursos Humans fins els que fan teatre passant per immobiliàries, mestres, estudiants, tots formeu part del meu camí i per tant no puc pensar que avui serà un dia com qualsevol altre, més sabent que en qualsevol moment puc parlar amb tu.

EN TEO JA ÉS AQUÍ

No em voldria allargar gaire, escric per fer-vos saber que ha nascut en Teo, el fill d’en Carles i la Bea. Quan veus que els teus germans tenen fills, que els teus amics augmenten la família, és quan t’adones que et fas gran. És curiós, perquè és com a vida mateixa, el que fas tu, no ho valores de la mateixa manera, és quan veus a lo dels altres que t’adones que si tu estàs fent el mateix, els resultats són els mateixos. És aquí la importància d’analitzar-nos i veure si fem o no fem les mateixes coses que els altres, és fàcil mirar el comportament dels demés i no pas d’un mateix.
Estic content, molt content i emocionat de veure la família Plana-Fernandez. Aniré a primera hora, crec que és bon moment abans que arribi tothom, i després cap a la feina, el divendres diríem que vaig tenir un dia calent. Els dies com els de divendres no els voldries tenir mai però al final són dels que treus més lliçons, admetre que un s’equivoca és molt bo, i jo m’equivoco. Admetre que es poden fer les coses millor és el principi per començar a millorar. No trobo gens bé que els arguments de moltes persones per imposar les seves idees siguin la mentida i menys el desprestigi a tercers, no imposem les nostres idees basant-nos en el que pensem i en el que podem millorar sinó en el que pot fer l’altre i criticant als altres.
Cada vegada que critiquem a un company nostre debilitem l’empresa, cada vegada que no cuidem les formes, no ens escoltem i marxem de reunions, debilitem allò que en principi estem dient que tant estimem. Cada vegada que diem mitges veritats o fins hi tot mentim, fem mal. Si vull transmetre confiança, amor, estima, veritat, al meu cantó primer hauré de donar-la jo. No es pot crear una empresa lleial sinó ho sóc jo. Els dies calents també et fan veure on estan els teus companys, qui dona un cop a l’esquena, o qui ve ni que sigui a fer una broma, perquè a la vida tu i jo no estarem d’acord amb les decisions que un pren però per sobre de tot està la persona, el nostre interior i és això el que val la pena, perquè lo demés són circumstàncies
I que tinc previst regalar al Teo? Precisament intentar donar exemple, que aprengui a expressar sentiments, que vegi amor en els meus ulls, alegria, i ell ja m’ha fet un regal, un motiu més per intentar donar exemple, millorar cada dia, aprendre noves coses, intentar fer un món millor.
Els nens són una gran escola, són mestres de transmetre emocions, d’expressar el que senten, de viure amb il·lusió qualsevol cosa, de dir les coses clares, de viure la vida. Ens creiem que som els herois del món i que tothom ha d’aprendre de nosaltres... siguem esponges i deixem que els nens ens parlin, observem-los i potser començarem a aprendre del paradigma de la vida, els nens.
Us deixo marxo cap a la maternitat, estic segur que aprendré coses noves, espero poder transmetre alguna cosa i arribar amb l’energia a tope, recordant que precisament la tranquil·litat i el benestar són el primer pas per aconseguir que les teves decisions siguin les més encertades.

entre el darshan i el meu enterrament

Finalment, ahir vaig rebre el Darshan, és a dir l’abraçada, vaig anar a la petita India de Barcelona i vaig ser abraça per amma, una abraçada comunitària ja que us la vull transmetre a tots vosaltres.
Igual que dimarts, l’experiència va ser molt positiva, i l’abraçada em va agradar. La sensació va més enllà del fet que et transmeti energia. El que realment sent és que una persona que no coneixes de res, t’està estimant, com a mínim ho transmet i això és genial, tenir aquesta capacitat d’estima la fer ser una divinitat. Transmetre amb una abraçada amor a tot el mon i aconseguir simplement fent això que es reuneixi milers de persones per compartir la seva estima la fa estar a un altre nivell. Et transmet un mantra que has de repetir cada dia (em va dir estima) doncs... deu ser això haig d’estimar a la gent, estimar-la en quantitats industrials, de fet tots, qualsevol persona necessita amor, cal transmetre el nostre amor, com ho fa amma.. si ella ho fa sense saber qui som,imaginat que podem fer nosaltres.
Llegia avui: exercici... imaginat el teu enterrament... (tipus americà) estàs tu a la caixa, i surt una persona de la teva família més propera (dona, fills, pares...) un amic de tota la vida, un company de feina. Parlen de com ets tu, del que has fet i del que has transmet. Què voldries que diguessin de tu? Què volguessin que sentissin, què pregonessin? Ara bé la gran pregunta. I què penses fer per a que realment et recordin com tu vols que et recordin? Personalment vull que la gent em recordi com una bona persona, que estimava, sobretot que estimava, que he fet passar bons moments i que he ajudat a quanta més gent millor. Vull que la gent em vegi com a bona persona, transparent, un bon pare, un bon espòs, fill, germà, net, bon treballador i company. Per tal hauré de treballar per aconseguir aquests propòsits. A la llarga a la mort hem d’arribar tots, més val treballar per morir sabent que he aconseguit la feina planejada, he arribat a la meta que m’havia plantejat. He deixat un món millor que el que em vaig trobar. Potser aquests escrits ajuden, potser no, De moment el meu cor treballa per aconseguir allò que em plantejo i com sempre m’ha dit la meva mare... QUIEN LA SIGUE LA CONSIGUE.

ELS OUS D'OR DE MIQUEL ANGEL

Darrerament escolto, llegeixo històries que em fan pensar i volia comentar-les:

Miquel Àngel el creador del David li van preguntar si havia tingut molta feina en fer-lo. Ell va contestar que no, que havia estat senzill, simplement havia trobat una pedra i havia tret les peces que sobraven.
M’agrada aquesta forma de pensar, ens transmet humilitat però ens dona una lliçó, potser dins nostre hi ha un David, quines són les peces que ens sobren per arribar a ser millors? Si m’ho plantejo on puc arribar?
Hi ha una història India que explica que els Deus van crear un món on els homes tenien els mateixos poders que els homes, amb el temps es van adonar que s’havien equivocat, però no sabien que fer amb els poders que havien creat, no sabien on amargar-los (si es sota terra ho acabaran trobant...) al final es van adonar que el millor lloc era dins de la persona (allà mai ho trobarien)
Està demostrat que no treballem ni vivim al 100% de les nostres capacitats, que realment mai estem a tope, però sempre cerquem a fora quan potser podríem trobar les eines en el nostre interior. L’angoixa, les preocupacions, el passar la pilota als altres, el no controlar la nostra vida, el viure com si fóssim víctimes de les situacions i no pas els que les controlem o les dominem ens fa perdre temps i vida, en no tenir qualitat de vida, en morir-nos en el dia a dia. Ahir sentia que ens preguntem massa per què m’ha passat una cosa? I està bé fer-nos aquesta pregunta per millorar cada dia i créixer però sense oblidar-nos de... Per a què m’ha passat això, ser proactius consisteix en treure una lliçó, treure conclusions i agrair al final tot allò que et passa perquè en treus sempre de tot alguna cosa positiva.
La història de la gallina dels ous d’or: una gallina donava ous d’or, cada dia un, fins que un dia el pagès en volia més i va acabar obrint la gallina per agafar-los tots i es va trobar que dins no hi havia res...
Cal cuidar a les persones que tenim al nostre cantó, cal tenir-les presents, ens donen sempre els seus fruits, ni que sigui un somriure (quants somriures penses aconseguir avui? I tu quants penses donar? ) però també cal que ens cuidem, que tinguem cura de nosaltres perquè sinó no donarem fruits, com puc ajudar a l’altre si no sóc capaç de preocupar-me per mi? Cal que millori intel·lectualment, físicament, trobar-me bé mentalment, que pensi, que millori, que reflexioni. En tots nosaltres hi ha una gallina dels ous d’or, analitza en que ets bo, a qui pots ajudar, com puc millorar i sobretot que puc fer per a que l’altre persona doni ous d’or? O ens adonem que els nostres fruits són ous d’or?. Cal que siguem feliços amb lo que tenim, això no vol dir que no somiem en anar a més, però hem d’intentar ser feliços amb lo que tenim, això no vol dir que no hem de tenir ambició, però si el fet de voler més ens ha de portar a ser infeliços, no gaudirem mai del camí de la millora continua.

l'amor d'Amma

Després de molt parlar ahir em vaig decidir, vaig anar a veure a Amma. Però qui és Amma? Per a que molts no ho sapigueu és una persona que viu a la India i és coneguda sobretot perquè abraça, dona abraçades a la gent i dona energia amb la seva abraçada. Una vegada a l’any ve a Barcelona per abraçar i la veritat aquest any volia estar present.
Per arribar a veure a Amma he seguit un procés, primer la coneixença, crec que la primera vegada que vaig saber de l’existència va ser perquè m’ho va dir el meu germà Carles, després em vaig riure, quan t’ho expliquen, l’escena mental és curiosa, la gent fent cua simplement per ser abraçada. Això és lo fàcil pensar que els demés son frikies i no ficar-nos en la pell de l’altre, per què hi van? Què hi troben? i amb el temps els somriures es van transformar en curiositat, i amb el temps vas llegint, et vas informant i un dia hi vas. I per que hi vaig anar? Primer perquè està bé que t’expliquin les coses però si les pots anar a veure és molt millor, perquè les coses són com les volem veure o com les sentim i per tant el que em puguin dir serà una visió sesgada de la realitat. (de la meva realitat) Després perquè tenia ganes de comentar-vos-ho i no us vull enganyar perquè tenia la meva pròpia visió i teoria de per què la gent hi anava i calia (mètode empíric) comprovar que la meva teoria era certa o havia de desar-la.
La meva teoria és la següent: Amma no transmet energia sinó que és l’ambient qui te la proporciona,o millor dit et fa conscient de l’energia que portes dins. Una persona fa cua durant una estona, es passa hores assegut al terra, escoltat mantras, cants repetitius, en silenci, reflexionant, respirant... això està clar que t’ajuda a la teva relaxació. Aquesta activitat la tenen totes les religions des de la budista, potser la més coneguda al cristianisme (ja sigui amb els monjos de Taize o quan es fa un rosari). A partir d’aquí ets abraçat i reps una recompensa, que és qui et fa adonar de l’energia que has acumulat. Això és com el que va caminant per arribar a un cim, quan arribes al cim t’adones que ets la persona més gran del món, però amb el temps t’adones que la gràcia potser estava en el camí, que arribar al cim amb helicòpter no t’hagués portat a res.
Aquesta teoria va ser confirmada ahir, vaig arribar (Poliesportiu de la mar vella) i vaig avaluar el que estava veient, vaig entrar en una petita India, tot feia olor a especies, al entrar ho vaig mirar tot i vaig fer el que feia l’altra gent (em vaig treure les sabates en el lloc determinat) de cop em trobo una cua per agafar número (ja aviso no vaig ser abraçat.. no podia estar tantes hores esperant... aviso també està fins dijous) seguint amb la meva línia investigadora, vaig donar una volta veient que és el que feien, en el perímetre de la pista del poliesportiu podies veure com venien roba i articles d’Amma i després una part on veies en que destinaven el diners o les activitats que realitzen la comunitat d’Amma. Tot això ho feia escoltant les cançons.
Visualment el que veies era la pista del poliesportiu coberta amb moqueta un part la gent asseguda al terra, al fons un escenari on estan el que canten i a sota a l’escenari i en mig del passadís central Amma.
Al veure tot el que es feia t’agafen ganes de fer-te un massatge energètic (no us enganyaré vaig sortir d’allà havent comprat) però al mirar anava entrant dintre d’aquesta harmonia. Vas entrant en el món de la relaxació escoltant la música olorant a l’encens i sobretot veient la gent. Es respirava una pau, una alegria i una tranquil·litat descomunals. Podies veure que la gent li brillaven els ulls i entre els que es coneixien veies que s’abraçaven amb molt d’amor. Podies veure els grans seguidors d’Amma vestits de blanc (i els que controlaven les cues amb mocador blau) i la majoria de gent que hi anava (venia gent de tota Espanya !!!) Al final em vaig asseure i em vaig deixar anar i em vaig relaxar, era tot genial, el temps em va passar volant, tot m’acompanyava. A més és molt curiós llegies missatges que deia Amma i t’adones que el que he llegit d’altres autors, el que he escrit en aquest blog, també ella ho comenta (exemple no hi ha problemes sinó reptes).
L’experiència ha estat molt positiva però em faig alguna pregunta:
Per què la gent va per a ser abraçada? Tant necessitem l’amor de l’altre? Ens emociona pensar que hi ha gent que ens estima sense ni tan sols ens coneixem? És cap a on volem anar? És a dir estimar-nos com si fóssim realment de la mateixa família? Estimar està en el nostre cor i la nostra capacitat d’estimar és il·limitada.
A la vida ens fa falta trobar llocs de reflexió i meditació? Potser la pèrdua de clientela de la misa dels diumenges es conseqüència de que la persona li fa falta trobar altres coses?
Si el resultat de la tranquil·litat i la meditació és un major ambient, un augment de la rendibilitat personal i professional? Per què no ho treballem per tal de millorar cada dia? Per què no ho transmetem amb l’objectiu de ser millors persones en el dia a dia? Per què no donem tranquil·litat als altres? Els hi donem energia?
Per què al sortir del Poliesportiu ja no veia en els ulls de la gent el que em vaig trobar dins? Perquè perdem aquella brillantor? Perquè perdem la pau? Perquè no la transmetem? Perquè no anem ampliant l’ambient del Poliesportiu? Hem de ser capaços d’anar més enllà de les experiències per no viure-les com anar al cine sinó comprometre’ns en elles.
Queden dos dies, us convido a anar-hi. Jo hi tornaria (no sé si podré) val la pena. Tu tens l’energia, tu ho tens tot, deixa que aquests instants et treguin el que portes dins. Estigues receptiu, ves-hi, com a molt perdràs el temps a canvi potser que el guanyis per molt de temps.

temps de felicitat

M’he queixat durant molts anys de que els mestres fan 2 mesos de vacances, he criticat que treballo masses hores i que no tinc temps de gaudir.
L’altre dia analitzava que des de que estic en el club de les 6, que comporta descansar molt durant la nit però dormir dues hores menys, estic guanyant dos dies i mig cada mes. En total guanyo 40 hores mensuals (una setmana laboral). Sense contar si m’aixeco abans el cap de setmana. Si el dia es de 16 hores de vida, representa que durant el mes guanyo 2,5 dies, és a dir un cap de setmana llarg o un pont i a l’any representa un mes. En poques paraules des de que estic en aquest club tinc un mes més de vacances durant l’any. Un temps que el dedico a llegir i a pensar. Per després gaudir del dia. He creat el meu spa veient com surt el sol i la gent que cada dia passa pel carrer. Sóc un afortunat.
El club de les 6 el van inventar els nens. Són el paradigma del club. S’aixequen aviat i amb ganes de fer moltes coses, viuen tot amb molta il·lusió, tot els hi fa gràcia, et diuen les coses a la cara, comparteixen pensaments i emocions, et fan partícip de la seva forma de fer. No farien migdiada però si al fer-la es recuperen i ja tenen energies fins al final del dia. Han viscut el dia en un continu aprenentatge, t’han escoltat i han volgut aprendre. Han volgut allargar el dia lo màxim i sabem que en la seva rutina diària (jugant) aprenen coses, desenvolupen hàbits.
A vegades em diuen que semblo un nen (Algú li sobra una Wii amb el joc d’Star Wars???...és per fer de Jedy en el meu temps lliure) no em sap greu, tot lo contrari, m’estan dient que encara transmeto aquesta guspira per la vida? Demostro que visc la vida intensament?
Pensava darrerament en insults que fa la gent, del tipus: ets un vividor, que bé que t’ho montes o mira que ets feliç.... qui no ha sentit aquests comentaris de forma despectiva, doncs sabeu que us dic, que a mi no em sap greu, tot el contrari, digues-m’ho perquè el contrari d’un vividor és un moribund, el que no s’ho munta bé està deixant de que se li escapi la vida i qui no és feliç és un infeliç. I qui t’ho diu ho fa perquè a la vida té altres prioritats. I si sembla estrany que prioritzem les altres coses a la felicitat però ho fem. Per exemple si a la feina no som feliços si a casa tampoc. L’arbre no ens deixa veure el bosc, ens enfadem durant el dia per mil tonteries que fan que no vegi la felicitat del dia a dia, de les coses que realment valen la pena. No tot és culpa del fet exterior, haig de buscar ser feliç i si em prenc la feina d’una altra forma potser el meu rendiment serà millor i a sobre aconseguiré riure, haig de valorar que és important a casa, en que haig de canviar jo per a que tot millori, haig de saber que vol la gent de mi i si jo estic disposat a donar-ho. Cal crear una comunitat interdependent o jo m’ho munti molt bé aconseguint que tu siguis feliç. Darrerament em sento feliç, perquè intento valorar que és important a la vida i m’adono que sóc poderós, sé que la felicitat la tinc en el dia a dia envoltat de qui m’estima. Per tant lluito per ser feliç amb ells i transmetre’ls la meva felicitat. Lo demés ha d’acompanyar-me en el meu camí de felicitat i si no ho fa o ho transmeto (reptes, oportunitats, acudits) o com deia un programa de TV3 ho deso

DE DINS A FORA

No puc canviar les coses de fora, des de fora, sinó des de dins. Les coses moltes vegades no són com són sinó com les volem veure, els prejudicis en guanyen. I el passar la pilota als demés ens fa sentir més poderosos. El món no és així, ni tan sols em val la frase l’hem creat així, sinó que el veiem així, i cadascú segons els seus principis i valors, la seva experiència el veu d’una forma o d’una altra . Algú em dirà que tu i el teu company veieu les coses iguals però si li preguntes amb algú d’una altra cultura potser la resposta és diferent. És com el dibuix que mostrava ahir, les coses les donen per fetes que són i moltes vegades semblen ser. Està ple de coses que no ens agraden, moltes que voldríem canviem però que fem? Habitualment passem el mort als altres, sense adonar-nos que el primer canvi ha de ser interior, primer en la meva percepció, després ficant-se en la pell de l’altra. Volem controlar les coses, però si no m’adono que sóc part del problema no seré mai part de la solució. Un avió està a punt de caure, no puc dir ja li passo el problema a manteniment, no senyor jo vaig dins, és un problema meu i sóc jo ara que haig de resoldre’l.
Ens és molt fàcil dir que una persona És així i no que es comporta d’una manera, i d’aquesta manera no cal que analitzi perquè jo l’estic veient d’aquesta forma. Les afirmacions absolutes i exteriors no ens ajuden a interioritzar i adonar-nos que potser que si vull canviar alguna cosa haig de començar en mi. La meva forma de comportar-me, d’analitzar les situacions, de comprendre a la persona del cantó m’ajudarà molt més que no pas entendre que estic en una guerra plena d’ineptes. Quantes vegades a la feina ens sentim que tot allò que diem va en contra del que pensen els companys o el cap. Que sembla que et portin la contrària. Hi ha dies que tot surt al revés. I l més fàcil és treure la conclusió de que tots són uns... Jo si vull agafar les rendes de la meva vida primer haig de mirar que puc canviar de mi, potser cal millorar el meu interior, cal veure les coses d’una altra forma, no ser tan intransigent amb les meves veritats cap a fora i veure en que puc millorar des de dins. Els problemes sempre són de fora, jo tot ho faig bé. Doncs no... no perquè si és així que penso fer durant la meva vida? Jo crec que haig de millorar, sense parar, que tinc mil coses a fer, per ser millor marit, pare, fill, germà, amic, treballador etc. Crec que haig de créixer com a persona i potser així podré canviar realment alguna cosa de fora. A vegades veiem el món com si nosaltres fóssim unes víctimes. Realment ho som? Exagerem els problemes? Com he arribat a aquesta situació? No puc canviar a tothom però si la forma de veure el meu voltant i variar la meva forma de fer i de ser perquè a vegades haig de millorar. El camí cap a l’excel·lència dura tota la vida i comença en un mateix i és en nosaltres mateixos que podem aconseguir els millors resultats.

EL MANUAL OBAMA

A hores d’ara dir que ha guanyat les eleccions Obama no és dir res nou. El que us volia comentar és el fet de que es veu com aquest senyor ha fet un curs de lideratge o com a mínim el que li fa els discursos.
Fixem-nos, si ens presentéssim en unes eleccions explicaríem quins PROBLEMES tenim (que de fet és el que fem buscar els nostres problemes) i busquem SOLUCIONS. El senyor Obama ven un canvi, i com ho fa? No explicant que està malament, perquè de fet cadascú veurà coses diferents sinó que diu és hora del canvi (on tothom si veu reflectit) i a més afegeix estem plens de REPTES. Aquest home és un manual: ha transformat el seu pensament i ha fet transformar el dels seus votants. Transforma els problemes en reptes, mira el mon de forma positiva per aconseguir els objectius plantejats.
La seva victòria, és un exemple de que mirar les coses en caire positiu et fa arribar allà on vols. Quan perd les primeres primàries té un discurs positiu on deixa clar que treballant nosaltres podem (YES WE CAN) i aquest lema ens pot servir a tots. Nosaltres podem. I és aquest discurs que diferencia la gent que arriba lluny a l’altre gent, el yes, we can.. si nosaltres podem, creiem en els nostre poder, les nostres habilitats i LA NOSTRA CAPACITAT DE TREBALL per aconseguir el que realment volem i per això dediquem tots els nostres esforços a aconseguir-ho.
No hi ha prou en dir jo puc fer una cosa, cal dedicar tot el temps que faci falta i la màxima intensitat a aconseguir l’objectiu que un vol. Per això moltes personalitats que han aconseguit arribar molt lluny durant el camí han abandonat certes coses perquè els hi feia incompatible el poder dedicar-se a dos temes a la vegada. Hi ha qui abandona la vida familiar per la pública, o la pública per la familiar, el món laboral.. etc.
És per això que cal en primer terme tenir clar cap on vull anar, preguntar-se (pregunta típica meva en entrevistes de treball) què vull ser quan sigui gran? Cap a on vull anar? Què m’agradaria fer? Cal afegir, puc? Que puc fer per poder? En què m’haig de preparar? I una vegada que estic preparat què haig de fer? Què estic disposat a fer per arribar on vull? A què renunciaré?
Si això fos una classe magistral avui us (ens) ficaria una prova per fer
1- busca problemes durant el dia i transforma’ls en reptes. Ex. No em porto bé amb un company (i això em provoca angoixa) tinc el repte de portar-me bé.. o el repte de superar les angoixes
2- Parla amb la gent, durant les converses trobaràs moments en que no hi estareu d’acord fins hi tot poden haver moments tensos. En aquell moment fica’t a la seva pell. Per què pensa així? Perquè vol actuar d’aquesta manera? Potser veurem que el món és diferent segons on es miri, depenent de la educació, principis i experiències de la persona que mira i no pas del fet objectiu del que es tracta. (donem per fet que alló que estem veient és així i ja està i no sempre passa..).. exemple.. mira el dibuix que veus? Només una dona gran? Estàs segur que només això? No pot ser que t’equivoquis? I si jo estic veient una altra cosa? Fixa’t potser al final trobes una joveneta. A vegades les coses són com les mirem.. no són com són.

LLIBRES PAU INTERIOR I DIGNITAT

Darrerament semblo una biblioteca humana no paro de llegir, els llibres no em duren res, si l’altre dia us deia que havia llegit el d’una dona va al metge, ahir vaig acabar el nen del pijama a ratlles i avui aposta per tu de Walter Dresel.
M’he adonat que els llibres, tots, m’ajuden a pensar. Al matí és quan llegeixo llibres més de reflexió i la resta del dia faig llibres més normals o biografies.
Del nen del pijama de ratlles voldria destacar el fet de que moltes vegades volem evitar les evidències, no les volem veure. El fet de ser positius i esperançats no ens ha de fer oblidar el saber on estem perquè sinó no sabrem on anar i que fer. Cal cercar un equilibri entre escoltar allò que et diuen d’un tercer i les evidències. Qui no li ha passat mai que li parlin malament d’alguna persona un tercer? Qui no li ha passat mai no adonar-se del que passava realment al seu cantó? No pas perquè fos cec sinó perquè no volia adonar-se? Cal tenir per tant els ulls molt oberts i gaudir del que tenim al cantó, cercar la pau interior com a mitjà per tenir bons ulls per veure la realitat tal i com és i no com voldria que fos, o en el cas de que tinguem mals moments, la veiem tota negativa.
La meva prioritat a la vida (ara enllaço fragments de Aposta per tu) és la meva felicitat, i he descobert que el pilar fonamental de la meva felicitat me la dona la meva dona i els meus fills. Em fan sentir bé, em donen ganes de despertar-me i millorar com a persona. Ser millor i cercar la pau interior. De fet no sé a dia d’avui si el meu pilar és la meva família o la felicitat és el pilar que ho aguanta tot. De fet un s’alimenta del altre. La pau interior me la donarà en part la dignitat. Cal que ens sentim dignes. Quan estem a la feina i ens enfadem amb el cap o amb un company a vegades perdem aquesta dignitat, quan parlem malament dels altres o no actuem amb bondat, o deixo que guanyin els mals pensaments, els pensaments negatius, perdo dignitat. Clar que els demés a vegades no ens atenen dignament, però si aconseguim guanyar més dignitat, tothom serà conscient de que hi ha un canvi. Sóc un pare digne quan arribo cansat i de mal humor a casa i no vull estar per ells? Sóc digne quan la meva dona rep els resultats d’un dia estesant? Es mereix la meva família això? Es mereixen aquesta falta de respecte? Sincerament crec que ningú es mereix la meva mala llet. I què faig per superar-ho?
Jo no puc demanar als meus companys de feina que canviïn la seva manera de fer ni de pensar, tan sols puc ficar el meu exemple a sobre la taula. Hi ha qui creu que estic en una secta, la secta de la gent que és feliç, doncs si, gran secta. Això no vol dir que a vegades no m’enfadi, doncs hi tant, cerco això si, que sigui lo mínim possible i adonar-me’n que és un pas enrere en el meu camí (crec que fem 3 davant i un darrere...) a vegades guanya la frustració, no entendre els teus superiors, veure les injustícies, etc. La pau interior cal generar-la a vegades treballant, adonant-nos, en que podem millorar i lluitar per aconseguir-ho, saber que no puc fer i acceptar-ho, i crear mecanismes de treball diaris que ens ajudin a relaxar-nos perquè realment hem d’aprendre que les coses no són sempre com les veiem sinó com les volem veure o com el nostre cap les vol interpretar.... a vegades les coses no són tan negatives, però ens les prenem així. Avui tinc el repte de millorar la meva pau interior, transmetre alegria. Vols acompanyar-me en aquest camí? Imaginat que aquest blog el llegís tothom avui i prenguéssim els mateix objectiu. Jo tan sols el puc prendre per mi, i si sóc un exemple genial.

demà....

Pot semblar que des de que he tornat de vacances vaig amb un lliri a les mans, que no m’adono de res, que no sóc realista. No vull donar pas aquesta imatge. Les imatges són importants, no definitives però són importants perquè són un reflex del que som, del que es veu, del que mostrem o fins hi tot del que voldríem ser. És cert que el que veiem no sempre és la realitat però també a vegades no volem veure clares evidències.
Quan plou, plou per tothom, però quan aquí està plovent sembla que el món s’acabi i que el dia ja no serveix de res, pel contrari a Irlanda plou cada dia i saben viure amb la pluja.
Jo sóc conscient de les pluges diàries. Quan vaig començar el blog us vaig parlar de l’obra de Sitges, amb la que tant havíem treballat tota l’empresa. Finalment no ha estat nostra, la desil·lusió ha estat molt gran i el fantasma de no tenir feina està cada dia més a prop de la nostra organització i en el meu cas em preocupa saber quines accions haig de realitzar pel bé de tots i convèncer a meu cap i que les meves indicacions són les més encertades o pel contrari esperar que em puguin convèncer que les seves són les adequades.
Si una empresa acomiada perd valor, si, el valor de les persones, allò que fa que mai dues organitzacions siguin iguals són les persones, per tant, cada vegada que acomiado amb algú, perdo valor. Estic d’acord que quan em trec pes del globus em permet volar més amunt, però si tiro les persones al final no el sabré conduir.
Considero malgrat aquest panorama, que haig de tenir esperances i donar-les, tenir clar que la crisi està aquí però que amb treball en sortirem. Cal tenir-ho tot preparat, per si hem de prendre decisions traumàtiques.
Els moments de crisi al final s’acaben i venen moments més bons. Aquesta setmana m’he llegit el llibre “Una dona va al metge” de Ray Kluun” us l’aconsello, és tràgic, però molt bo, parla de com una família amb una nena afronten un càncer. Potser les crisis són el càncer de les empreses però.... saps que al final sempre hi ha un demà, quan tens una malaltia com aquesta moltes vegades ja no hi ha un dia posterior. Per tant afrontem la vida amb esperança i amb alegria. Tu pots veure el dia d’avui com un dia menys abans d’arribar a la mort o com un dia més de la vida. Des d’aquest segon punt de vista gaudeixo més de tot, Déu m’ha donat el dia d’avui perquè el gaudeixi, perquè l’aprofiti com quelcom especial, tots som moribunds en potència, simplement que hi ha algunes persones que els hi donen una data límit. Això ens ha de donar ganes no de plorar sinó de lluitar, d’agafar la vida per les rendes i dir, tinc moltes coses a fer i dir, ganes de millorar, ser millor persona, no tenir temps de jutjar a ningú sinó d’autoavaluar-me i créixer.
Visc sempre amb l’esperança de que hi hagi un demà, sense oblidar que tinc un bon avui. Però quan plou penso que haig de preparar-me perquè potser demà serà millor moment, perquè malgrat jo puc decidir com jugo les meves cartes moltes vegades les que m’han tocat (crisi, una malaltia, etc....) no són les que jo hagués volgut i per tant espero que demà em surtin millors.