De tot se’n aprèn, però amb el temps començo a veure que és en les coses a priori dolentes que adquireixo més coneixements i aptituds.
A la feina no ens agraden els problemes, però el que fa que siguem bons treballadors precisament és la nostra capacitat en resoldre’ls, quan mires un curriculum i demanes experiència ho fas precisament perquè saps que aquella persona durant anys ha solucionat molts entrebancs.
Malgrat això, hem de ser clars, els hem d’evitar i per això tots treballem per fer les coses lo millor possible i així evitar errors o problemes. Però sempre surt alguna cosa, quan no és un all... és una ceba i de fet ja som conscients tan en el món laboral com a la vida en general, que complicacions aniran sortint i per tant hem d’estar preparats, no tan sols per solucionar-los sinó per treure una lliçó.
Estimada Anna: Les coses ens poden fer ràbia, podem plorar durant mil hores però al final.. al final ens hem de preguntar les coses tenen solució? Si la resposta és si, cal dedicar tots els esforços a trobar-la, cal lluitar per arribar allà on un vol. Viure amb l’esperança i serà l’esperança el primer pas per aconseguir allò que un desitja. Però a vegades hi ha coses que ja no tenen solució, ja no es pot fer res i cal tenir-ho present. Si aquest és el cas, cal agafar el bou per les banyes i afrontar la nova situació i d’aquesta intentar treure alguna cosa en positiu. Encara que costi, molt, molt i molt veure-la.
Actualment en el mon laboral a la gent gran no se la vol, bé possiblement, en el del carrer tampoc, quan ens fem grans físicament anem perdent capacitats, i fins hi tot mentalment, ens fem més lents, ens cansem més i ens costa recuperar-nos. Però tenim molta experiència, tanta que veiem els problemes abans que els altres i ens molts casos no els solucionem perquè els hem evitat. Amb el temps, el que era un problema al començar de la nostra vida (ja sigui personal o laboral) ara és una activitat més. La gent gran habitualment és un exemple de com un ha d’acceptar les coses, com ha d’actuar per tal de superar els entrebancs de la vida, saben agafar-se les coses com venen i és el primer pas per superar-les o per viure amb elles no com una angoixa sinó com un repte de la seva edat. La vida és lluita, és camí, és canvi i hem d’estar no lluitant contra el canvi sinó fluir amb ell, adaptar-se a les noves realitats, no de forma conformista, ja que som amos del nostre futur, però recordant que allò que ve i no té solució cal fer-nos-ho nostre, treure’n una lliçó i mirar al futur sabent que el que avui pot ser dolent amb el temps no ho és tant... i quan es tanca una porta potser se’n obra una altra...cal que escoltem als avis... sempre veuen alguna finestra oberta... potser a la vida han vist massa de tancades.
A la feina no ens agraden els problemes, però el que fa que siguem bons treballadors precisament és la nostra capacitat en resoldre’ls, quan mires un curriculum i demanes experiència ho fas precisament perquè saps que aquella persona durant anys ha solucionat molts entrebancs.
Malgrat això, hem de ser clars, els hem d’evitar i per això tots treballem per fer les coses lo millor possible i així evitar errors o problemes. Però sempre surt alguna cosa, quan no és un all... és una ceba i de fet ja som conscients tan en el món laboral com a la vida en general, que complicacions aniran sortint i per tant hem d’estar preparats, no tan sols per solucionar-los sinó per treure una lliçó.
Estimada Anna: Les coses ens poden fer ràbia, podem plorar durant mil hores però al final.. al final ens hem de preguntar les coses tenen solució? Si la resposta és si, cal dedicar tots els esforços a trobar-la, cal lluitar per arribar allà on un vol. Viure amb l’esperança i serà l’esperança el primer pas per aconseguir allò que un desitja. Però a vegades hi ha coses que ja no tenen solució, ja no es pot fer res i cal tenir-ho present. Si aquest és el cas, cal agafar el bou per les banyes i afrontar la nova situació i d’aquesta intentar treure alguna cosa en positiu. Encara que costi, molt, molt i molt veure-la.
Actualment en el mon laboral a la gent gran no se la vol, bé possiblement, en el del carrer tampoc, quan ens fem grans físicament anem perdent capacitats, i fins hi tot mentalment, ens fem més lents, ens cansem més i ens costa recuperar-nos. Però tenim molta experiència, tanta que veiem els problemes abans que els altres i ens molts casos no els solucionem perquè els hem evitat. Amb el temps, el que era un problema al començar de la nostra vida (ja sigui personal o laboral) ara és una activitat més. La gent gran habitualment és un exemple de com un ha d’acceptar les coses, com ha d’actuar per tal de superar els entrebancs de la vida, saben agafar-se les coses com venen i és el primer pas per superar-les o per viure amb elles no com una angoixa sinó com un repte de la seva edat. La vida és lluita, és camí, és canvi i hem d’estar no lluitant contra el canvi sinó fluir amb ell, adaptar-se a les noves realitats, no de forma conformista, ja que som amos del nostre futur, però recordant que allò que ve i no té solució cal fer-nos-ho nostre, treure’n una lliçó i mirar al futur sabent que el que avui pot ser dolent amb el temps no ho és tant... i quan es tanca una porta potser se’n obra una altra...cal que escoltem als avis... sempre veuen alguna finestra oberta... potser a la vida han vist massa de tancades.
1 comentari:
Realment m'has emocionat, no perque m'haguis dedicat el blog sino perque sempre m'heu escoltat (tant tu com l'Ainhoa), perque sempre sabeu que hem passa pel meu cap i perque sempre em doneu una explicació lògica i adulta.
Potser no és el millor moment, però el que està clar es que toca viure'l i afrontar-lo de la millor manera.
Moltes gràcies ;)
T'estimo!!!
Publica un comentari a l'entrada