LES PEDRES DEL CAMÍ

Està clar que la vida és una camí, és una gran símil aquest i ens ajuda molt a la reflexió. Tots els camins tenen un principi un fi. A vegades les rutes tenen més d’un camí, i és bo tenir clar quin és el nostre camí però sobretot saber que és el que volem i cap a on anem. Marcar-se objectius a la vida és important, lluitar pel que volem o preparar-nos per aconseguir el que realment ens importa. La meta no ens ha de fer oblidar el recorregut que estem fent i cal que el gaudim. Cal tenir present la gent que ens acompanya durant un tros del trajecte (com deia ahir) però també tots els fets que a vegades ens fan canviar de ruta.
Potser l’objectiu de la vida, i per tant la meta final és ser feliços, o a la llarga això és quelcom que portem a la motxilla, per arribar a la conclusió que el que intentem durant els anys de la nostra vida és deixar un món millor del que hem trobat. Moltes vegades pensem que som feliços, que la ruta és adequada, que tot és ideal però van sortint reptes, preguntes, fets, converses, que et replantegen si anaves bé o no pel camí que havies escollit. A vegades la resposta serà si, a vegades la resposta serà no. El fet és que agafis el camí que agafis tot serà diferent, o perquè a la llarga tindràs més clar cap a on vas i el que fas en el camí que vas escollir un dia o perquè canviaràs de camí i tindràs energies renovades. El que cal evitar en tot moment és no definir-se perquè això no t’aporta res, això t’acaba fent mal, i potser no solament a tu sinó els que et rodegen.
Tenim per costum maleir les pedres del camí que ens plantegen cap a on anar, i a la llarga hauríem de voler trobar-nos a cada pas una, perquè millorar el camí ens pot anar molt bé i no adonar-nos massa tard que anàvem malament. Cal agrair a totes les pedres o creuaments de camí que em facin adonar que vaig de forma correcte, i que em facin sentir millor, això si jo haig d’anar amb l’actitud necessària, amb la humilitat justa per adonar-me’n que m’estic equivocant. Cal també en tot moment adonar-se’n que no podem estar tota la vida donant voltes si anem o no anem bé perquè ens podrem trobar que no avancem. A vegades aquí és on tenim les complicacions, sempre és més fàcil seguir pel camí que coneixem sabent que som més o menys feliços que començar un altre que no sabem on anirem a parar. El que coneixem moltes vegades el tenim representat per cansament, però per tranquil·litat, sempre és més fàcil trobar defectes de lo conegut. El nou és il·lusió però inseguretat. Cal valorar que portes en la motxilla, el que portes fent segurament és més pla, l’altre tindrà més pujades i baixades, cal valorar a qui afecta el teu canvi de rumb.
Estic content amb la vida que porto sóc feliç, crec que he pres un camí a la vida que hem dona moltes alegries, sóc aventurer, i em trobo a vegades pedres que em fan plantejar coses. No sóc molt valent potser però m’adono que si hi ha una cosa que no puc fer, i no hem puc permetre fer a la vida, és mal a ningú. Moltes vegades això és impossible, quan prens decisions sempre acostumes a trepitjar el dit amb algú (és molt típic això a la meva feina). Tinc clar per això que a qui no vull trepitjar un dit és als meus fills. El fills et fan veure que si que hem de lluitar per millorar el món. I la millor forma que tinc per fer un mon millor és ser jo millor i transmetre-ho a qui em rodeja... sobretot a les noves generacions.
Ahir en una conversa informal em van dir d’anar a fer una classe de motivació de personal a Varsòvia, ganes en tinc moltes, malgrat el meu nivell d’angles. A mi els reptes sempre m’han fet créixer i aquest no seria menys. Però això significa estar dos o tres dies sense la meva dona i els meus fills... creuament de camins... la meva felicitat està en anar a Varsòvia o quedar-me a casa? Trepitjo algun dit als meus fills?. Està sortint el sol... segueixo pel meu camí i miro el dels meus fills..vaig una mica abans que ells, fent de moment quasi la mateixa ruta, i trobo una pedra que els hi afectarà... saps que us dic.. que els hi trec... siguem clars.. els problemes de les pedres és el que ens costa decidir, pensar... la nostra inseguretat. Però.. jo vull que els que vinguin es trobin un camí més pla. Qui em vol acompanyar en el meu camí? Fem un tros junts? Potser d’un dia, potser d’una setmana potser d’un any... acompanya’m potser ens separarem però el tros viscut que sigui feliç. A vegades hi ha pedres tan maques que si pots te les emportes en el teu camí...