Darrerament semblo una biblioteca humana no paro de llegir, els llibres no em duren res, si l’altre dia us deia que havia llegit el d’una dona va al metge, ahir vaig acabar el nen del pijama a ratlles i avui aposta per tu de Walter Dresel.
M’he adonat que els llibres, tots, m’ajuden a pensar. Al matí és quan llegeixo llibres més de reflexió i la resta del dia faig llibres més normals o biografies.
Del nen del pijama de ratlles voldria destacar el fet de que moltes vegades volem evitar les evidències, no les volem veure. El fet de ser positius i esperançats no ens ha de fer oblidar el saber on estem perquè sinó no sabrem on anar i que fer. Cal cercar un equilibri entre escoltar allò que et diuen d’un tercer i les evidències. Qui no li ha passat mai que li parlin malament d’alguna persona un tercer? Qui no li ha passat mai no adonar-se del que passava realment al seu cantó? No pas perquè fos cec sinó perquè no volia adonar-se? Cal tenir per tant els ulls molt oberts i gaudir del que tenim al cantó, cercar la pau interior com a mitjà per tenir bons ulls per veure la realitat tal i com és i no com voldria que fos, o en el cas de que tinguem mals moments, la veiem tota negativa.
La meva prioritat a la vida (ara enllaço fragments de Aposta per tu) és la meva felicitat, i he descobert que el pilar fonamental de la meva felicitat me la dona la meva dona i els meus fills. Em fan sentir bé, em donen ganes de despertar-me i millorar com a persona. Ser millor i cercar la pau interior. De fet no sé a dia d’avui si el meu pilar és la meva família o la felicitat és el pilar que ho aguanta tot. De fet un s’alimenta del altre. La pau interior me la donarà en part la dignitat. Cal que ens sentim dignes. Quan estem a la feina i ens enfadem amb el cap o amb un company a vegades perdem aquesta dignitat, quan parlem malament dels altres o no actuem amb bondat, o deixo que guanyin els mals pensaments, els pensaments negatius, perdo dignitat. Clar que els demés a vegades no ens atenen dignament, però si aconseguim guanyar més dignitat, tothom serà conscient de que hi ha un canvi. Sóc un pare digne quan arribo cansat i de mal humor a casa i no vull estar per ells? Sóc digne quan la meva dona rep els resultats d’un dia estesant? Es mereix la meva família això? Es mereixen aquesta falta de respecte? Sincerament crec que ningú es mereix la meva mala llet. I què faig per superar-ho?
Jo no puc demanar als meus companys de feina que canviïn la seva manera de fer ni de pensar, tan sols puc ficar el meu exemple a sobre la taula. Hi ha qui creu que estic en una secta, la secta de la gent que és feliç, doncs si, gran secta. Això no vol dir que a vegades no m’enfadi, doncs hi tant, cerco això si, que sigui lo mínim possible i adonar-me’n que és un pas enrere en el meu camí (crec que fem 3 davant i un darrere...) a vegades guanya la frustració, no entendre els teus superiors, veure les injustícies, etc. La pau interior cal generar-la a vegades treballant, adonant-nos, en que podem millorar i lluitar per aconseguir-ho, saber que no puc fer i acceptar-ho, i crear mecanismes de treball diaris que ens ajudin a relaxar-nos perquè realment hem d’aprendre que les coses no són sempre com les veiem sinó com les volem veure o com el nostre cap les vol interpretar.... a vegades les coses no són tan negatives, però ens les prenem així. Avui tinc el repte de millorar la meva pau interior, transmetre alegria. Vols acompanyar-me en aquest camí? Imaginat que aquest blog el llegís tothom avui i prenguéssim els mateix objectiu. Jo tan sols el puc prendre per mi, i si sóc un exemple genial.
M’he adonat que els llibres, tots, m’ajuden a pensar. Al matí és quan llegeixo llibres més de reflexió i la resta del dia faig llibres més normals o biografies.
Del nen del pijama de ratlles voldria destacar el fet de que moltes vegades volem evitar les evidències, no les volem veure. El fet de ser positius i esperançats no ens ha de fer oblidar el saber on estem perquè sinó no sabrem on anar i que fer. Cal cercar un equilibri entre escoltar allò que et diuen d’un tercer i les evidències. Qui no li ha passat mai que li parlin malament d’alguna persona un tercer? Qui no li ha passat mai no adonar-se del que passava realment al seu cantó? No pas perquè fos cec sinó perquè no volia adonar-se? Cal tenir per tant els ulls molt oberts i gaudir del que tenim al cantó, cercar la pau interior com a mitjà per tenir bons ulls per veure la realitat tal i com és i no com voldria que fos, o en el cas de que tinguem mals moments, la veiem tota negativa.
La meva prioritat a la vida (ara enllaço fragments de Aposta per tu) és la meva felicitat, i he descobert que el pilar fonamental de la meva felicitat me la dona la meva dona i els meus fills. Em fan sentir bé, em donen ganes de despertar-me i millorar com a persona. Ser millor i cercar la pau interior. De fet no sé a dia d’avui si el meu pilar és la meva família o la felicitat és el pilar que ho aguanta tot. De fet un s’alimenta del altre. La pau interior me la donarà en part la dignitat. Cal que ens sentim dignes. Quan estem a la feina i ens enfadem amb el cap o amb un company a vegades perdem aquesta dignitat, quan parlem malament dels altres o no actuem amb bondat, o deixo que guanyin els mals pensaments, els pensaments negatius, perdo dignitat. Clar que els demés a vegades no ens atenen dignament, però si aconseguim guanyar més dignitat, tothom serà conscient de que hi ha un canvi. Sóc un pare digne quan arribo cansat i de mal humor a casa i no vull estar per ells? Sóc digne quan la meva dona rep els resultats d’un dia estesant? Es mereix la meva família això? Es mereixen aquesta falta de respecte? Sincerament crec que ningú es mereix la meva mala llet. I què faig per superar-ho?
Jo no puc demanar als meus companys de feina que canviïn la seva manera de fer ni de pensar, tan sols puc ficar el meu exemple a sobre la taula. Hi ha qui creu que estic en una secta, la secta de la gent que és feliç, doncs si, gran secta. Això no vol dir que a vegades no m’enfadi, doncs hi tant, cerco això si, que sigui lo mínim possible i adonar-me’n que és un pas enrere en el meu camí (crec que fem 3 davant i un darrere...) a vegades guanya la frustració, no entendre els teus superiors, veure les injustícies, etc. La pau interior cal generar-la a vegades treballant, adonant-nos, en que podem millorar i lluitar per aconseguir-ho, saber que no puc fer i acceptar-ho, i crear mecanismes de treball diaris que ens ajudin a relaxar-nos perquè realment hem d’aprendre que les coses no són sempre com les veiem sinó com les volem veure o com el nostre cap les vol interpretar.... a vegades les coses no són tan negatives, però ens les prenem així. Avui tinc el repte de millorar la meva pau interior, transmetre alegria. Vols acompanyar-me en aquest camí? Imaginat que aquest blog el llegís tothom avui i prenguéssim els mateix objectiu. Jo tan sols el puc prendre per mi, i si sóc un exemple genial.
1 comentari:
Hola Edu!
Ara he tingut una estona per llegir-te i escriure...
...doncs només dir-te que endavant amb aquesta actitud tan positiva. Jo també penso que, entre estar tot el dia llepant-se les ferides, i relativitzar-les i tirar endavant, és més interessant la segona opció. Bé... ja saps de sobres quina és la meva opció, i fins i tot ho has escrit ;-) Gràcies!! Hem de fer una quedada Salsa Rosa algun dissabte d'aquests...
Publica un comentari a l'entrada