Feia dies que no estava inspirat per escriure res, de fet no és que em trobi al 100%, penso això si, molt, i la lectura de la biografia de Gandhi m’està fent pensar molt. Tinc devoció per aquest país, per la seva cultura i tradicions, pel seu misticisme però en especial pel pare de la seva pàtria Mahatma Gandhi.
Sembla que una país que ha fet com a pare del seu país una persona com Gandhi, ha de seguir els seus pensaments fins a la fi, un país que gràcies al camí de la no-violència ha aconseguit la independència sap que amb aquesta eina arribarà on sigui. Però la realitat és que és un dels pocs països del mon amb bombes nuclears, no han deixat des de la seva independència de lluitar contra el Pakistan i dins sempre hi ha hagut turbulències. Quina contradicció, fent les coses per un camí arribes on sigui però finalment te’n vas per un altre i no arribes a res, però segueixes per un altre malgrat et facin saber que no és el correcte. Però portem això a casa. És que nosaltres moltes vegades actuem igual, sabem que amb el mal geni no aconseguirem res i el mostrant, sabem que ficant-nos nerviosos no solucionarem un problema, però ens fiquem, sabem moltes vegades que actuant d’una certa manera no solucionaràs les coses, però ho seguim fent així. De fet segurament aquest bloc deu estar ple de contradiccions entre el que predico i el que realment faig, intento controlar el meu mal geni, però a segons quins moments i situacions no puc. Caldria saber per què actuem de forma contradictòria, ens guanya el nostre instint animal? Ens guanya fer les coses més fàcils? Ens falta autocontrol? Confonem felicitat amb plaer? Vivim el ara sense pensar en els conseqüències? Per què hi ha tanta distància entre el que volem ser i el que som? És qüestió de debilitat? O es que no volem ser realment allò que diem que volem ser? Potser dins de tots nosaltres hi ha una persona esquizofrènica que a vegades ens domina.
M’agradaria semblar-me a Gandhi, fer de la pau una forma de viure, ser així de carismàtic i portar els teus desitjos a la realitat, treballant per aconseguir allò que realment vols. Però a dia d’avui m’assemblo molt més a la India en les seves contradiccions i somnis d’un futur millor. Aquestes contradiccions no ens ajuden a viure bé, perquè topen els nostres somnis amb al crua realitat del nostre jo. Són elles les que a la nit no ens permeten dormir satisfactòriament, però també la que ens permet nous reptes, nous camins per anar treballant.
Que tingueu un bon dia
Sembla que una país que ha fet com a pare del seu país una persona com Gandhi, ha de seguir els seus pensaments fins a la fi, un país que gràcies al camí de la no-violència ha aconseguit la independència sap que amb aquesta eina arribarà on sigui. Però la realitat és que és un dels pocs països del mon amb bombes nuclears, no han deixat des de la seva independència de lluitar contra el Pakistan i dins sempre hi ha hagut turbulències. Quina contradicció, fent les coses per un camí arribes on sigui però finalment te’n vas per un altre i no arribes a res, però segueixes per un altre malgrat et facin saber que no és el correcte. Però portem això a casa. És que nosaltres moltes vegades actuem igual, sabem que amb el mal geni no aconseguirem res i el mostrant, sabem que ficant-nos nerviosos no solucionarem un problema, però ens fiquem, sabem moltes vegades que actuant d’una certa manera no solucionaràs les coses, però ho seguim fent així. De fet segurament aquest bloc deu estar ple de contradiccions entre el que predico i el que realment faig, intento controlar el meu mal geni, però a segons quins moments i situacions no puc. Caldria saber per què actuem de forma contradictòria, ens guanya el nostre instint animal? Ens guanya fer les coses més fàcils? Ens falta autocontrol? Confonem felicitat amb plaer? Vivim el ara sense pensar en els conseqüències? Per què hi ha tanta distància entre el que volem ser i el que som? És qüestió de debilitat? O es que no volem ser realment allò que diem que volem ser? Potser dins de tots nosaltres hi ha una persona esquizofrènica que a vegades ens domina.
M’agradaria semblar-me a Gandhi, fer de la pau una forma de viure, ser així de carismàtic i portar els teus desitjos a la realitat, treballant per aconseguir allò que realment vols. Però a dia d’avui m’assemblo molt més a la India en les seves contradiccions i somnis d’un futur millor. Aquestes contradiccions no ens ajuden a viure bé, perquè topen els nostres somnis amb al crua realitat del nostre jo. Són elles les que a la nit no ens permeten dormir satisfactòriament, però també la que ens permet nous reptes, nous camins per anar treballant.
Que tingueu un bon dia
1 comentari:
Sort en tenim de les contradiccions. Gràcies a elles plantegem, canviem, acceptem, no jutgem,... en definitiva, creixem i poc a poc ens anem apropant a aquell ideal de persona que hem somiat per a nosaltres mateixos. Per sort algú s´ha negat a concedir-nos la idiotesa de la perfecció.
Publica un comentari a l'entrada