dijous, 19 de març de 2009

ANIMO Y A LA GACHA

Avui és el dia del pare, ara podríem començar a sentir la típica cançó, de que és un dia comercial etc. És una conversa que no ens aporta a res, perquè en definitiva qui el fa o no comercial som nosaltres mateixos, no és el mateix comercialitzar en un Corte Inglés que fer-ho en una botiga de vint duros. Jo haig de reconèixer que m’agrada que em facin regals, i m’agrada també, perquè una cosa no treu l’altre, rebre un dibuix o quelcom semblant dels meus fills. Tinc un fills que els agrada fer-me coses, ho viuen amb il·lusió i jo també. Avui és el meu dia, és el dia del pare, però si puc estar content pel dia d’avui és perquè malgrat els meus defectes i les meves contradiccions tinc una família que m’estima
Però avui cal recordar que jo també sóc fill i per tant, també tinc un pare a qui felicitar, això que sembla tan normal, a la meva edat, ja començo a veure molts fills que han vist perdre al pare o a la mare. Cal per tant, no perdre l’oportunitat de felicitar al meu pare. Si jo ara us dic la frase “ánimo y a la gacha” em preguntareu què estic dient.. doncs aquesta frase ha estat una de les més famoses del meu pare i crec que n’he tret molt d’això. Vivim en una societat on en la família el pal de paller sembla ser la mare, segurament deu ser així, però en part perquè l’home dona un pas enrere, (no entrarem a valor si és per competència, per comoditat, etc.) però la mare sense el paper del pare no podria fer de pal de paller, per tant a la llarga fan un paper unitari. Doncs el meu pare, dins d’un paper, m’atreviria a dir més silenciós, però no molt menys important, sempre davant d’un problema m’ha dit, “ànimo y a la gacha”. Quan les notes eren dolentes, “ànimo y a la gacha”, quan s’havia de pagar més perquè jo estudies altres coses, ell tan sols deia “ànimo y a la gacha” sense fer-me sentir culpable de si per culpa meva ell havia de treballar més hores. Mai he sentit per part dels meus pares cap recriminació, cap queixa, tot el contrari, sempre ànims. Crec que realment és la lliçó més important que he aprés dels meus pares i ho vull transmetre als meus fills. Mai hem va fer por arribar amb les notes a casa per dolentes que fossin, sabia que no hi hauria bronca per això (si havia era anterior per no estudiar, però no pels resultats) llavors tocava.. el “ànimo y a la gacha”. La millor lliçó és donar ànims als fills, transmetre-li la plena confiança en ells, i crec que amb el temps, d’alguna forma o una altra he respòs.
No són millors ni pitjors pares els que aconsegueixen tenir fills universitaris, ni millors fills els que tenen mil carreres, però el que està clar que les adversitats si que mostren les coses, he vist els meus pares quan jo era petit passar per grans problemes i tot s’ha transformat en treball i esperança, ens ha creat un vincle de saber que no els podria fallar, de sentir-me responsable davant d’ells. No sé si amb el temps seré un bon pare, em queda molt camí, ho intento. El diumenge quan vagi a córrer, encara que és cert que ho faig sobretot per mi, també ho faig pensant en la salut meva, per tal de poder compartir la vida, el meu esforç i exemple amb els meus fills. Crec que l’exemple és el millor camí per educar i encara que dec ser un alumne molt dolent segueixo treballant per aconseguir ser un bon pare, crear uns vincles que ajudin a fer uns “Homes de profit” uns homes feliços per a ells mateixos i per que no, a la societat.

1 comentari:

Miki ha dit...

Ep aqui no llegeixo res d'un famós podometre...