Hi havia un noi, que com tants d’altres, s’ofegava a la mínima que correria, que no es sentia en forma, que a la mínima que jugava amb els seus fills ja no podia més i a la mínima que feia una mica d’esforç els seus muscles no podien més. Farà un any es va apuntar al gimnàs i va començar a anar-hi, que si bicicleta, que si un dia peses, que natació i sense ficar-se en forma va aconseguir fer alguna cosa, no gaire, però ja va trancar en l’hàbit de no fer res de res i sobretot aconseguir que les seves cervicals no patissin tant. Al gener es va canviar de gimnàs per un més petit però molt més proper de la feina i va començar a córrer a la cinta, el primer dia no va fer ni un kilòmetre ahir.... ahir.. ahir ja em vaig córrer 7 en la famosa cursa i sobre en 33 minuts, molt més ràpid del que ho havia fet en els entrenaments. Estic molt content, però molt i a sobre de fer la cursa he tret grans lliçons.
Ahir em vaig aixecar aviat, i poc a poc es va despertar tota la família i varem marxar amb temps cap a la cursa. No hagués sabut mai d’aquesta si no arriba a ser per l’Ainhoa, era una oportunitat perquè no era la típica de 10 Km i per començar estava molt bé, cal reconeixeu-ho sense ella això seria impossible perquè jo corro perquè ella es queda amb els nens. (primeres lliçons: jo puc aconseguir una fita, però no és 100% meva, som un equip, dels fills, de la meva dona..., cal tenir present les circumstàncies, cal controlar-les i dominar-les però cal tenir-les present.. si no hagués estat per l’Ainhoa que es va adonar de la cursa no l’hagués fet mai).
Vaig començar a córrer juntament amb totes les altres 2 o 3 mil que corrien i per primera vegada a la vida havia fet cas de tots els consells que m’havien donat ( esmorça de 2 a 3 hores abans, pren barretes de cereals, suc de taronja amb molt de sucre, una aspirina, un cafè dos hores abans i fins hi tot glucosa) al córrer em van venir molts pensaments, es van despertar vells fantasmes, aquella veu que em deia que no arribaria, o em va venir la mateixa veueta que vaig sentir a les 6:30 del matí, (Qui em manaria fer una cursa amb lo bé que s’està dormint....) però de cop vaig començar a substituir lo dolent per lo bo (mira ja he fet 2 km tan sols em queden 5) i quan va venir la rampa més forta, aquella que habitualment em feia parar, vaig veure que el meu cos seguia, seguia sense parar i la por a que el meu cos no aguantés es va esvair per l’esperança, per la il·lusió per veure que un petit somni es feia realitat (noves lliçons: hem de ser nosaltres mateixos, cal treballar i preparar-se però cal escoltar als mestres, cal humilitat, veure on realment ens trobem i creure en la gent, no amb falta d’ego sinó amb l’esperança d’aprendre. Cal preparar-se, ja sigui amb entrenaments anteriors, amb estiraments.... és tan o més important l’entrament anterior, allò que no es veu, que el resultat) I fent la pujada em vaig recordar dels moments en que pujant vaig parar i vaig pensar novament en allò que em deien respecte que quan entrenes, aprens més dels dies que no pots més que no pas de quan tot va molt bé i així ha estat.
La cursa es transformava en una petita història de la vida. L’esforç, el treball, la lluita, la preparació, la humilitat, els mals moments, tot forma part de la vida. Era conscient que anar en grup, no estar aïllat m’estava ajudant a seguir, i l’adrenalina que suposava fer la cursa també, em vaig adonar que anava fent kilòmetres, que cada vegada quedava menys i volia parar i descansar, a més necessitava prendre aigua, (que per cert no hi havia) va haver un moment que vaig parar quan ja quasi arribava i em va dir un home va ja hi som, vaig agafar de nou impuls i vinga fins al final. A vegades fan falta nous impulsos, nova gent, nous inputs, que ens ajuden a fer el camí del dia a dia.
Ahir vaig fer la famosa cursa en un temps molt bo, com deia l’altre dia, un corredor es riurà d’una cursa de 7km, (és una sisena part d’una Marató) i del temps, 33 minuts (quan hi ha corredors que fan 10km en aquest temps) però jo m’he guanyat a mi mateix, m’he millorat i m’he demostrat que amb treball i esforç puc arribar a complir somnis i projectes. Ara sé que haig de seguir lluitant i treballant, entrenant, no solament per fer més curses sinó en la vida mateixa. La cursa és una petita història del dia a dia, i per això tanta gent li agrada córrer perquè avui em sento capaç de molt més que ahir. Crec que serà molt bona setmana, a més tinc molts reptes laborals que em demostraran novament que al final aconsegueixo (més o menys) i dintre dels límits de la meva preparació i treball, arribar on vull
Ahir em vaig aixecar aviat, i poc a poc es va despertar tota la família i varem marxar amb temps cap a la cursa. No hagués sabut mai d’aquesta si no arriba a ser per l’Ainhoa, era una oportunitat perquè no era la típica de 10 Km i per començar estava molt bé, cal reconeixeu-ho sense ella això seria impossible perquè jo corro perquè ella es queda amb els nens. (primeres lliçons: jo puc aconseguir una fita, però no és 100% meva, som un equip, dels fills, de la meva dona..., cal tenir present les circumstàncies, cal controlar-les i dominar-les però cal tenir-les present.. si no hagués estat per l’Ainhoa que es va adonar de la cursa no l’hagués fet mai).
Vaig començar a córrer juntament amb totes les altres 2 o 3 mil que corrien i per primera vegada a la vida havia fet cas de tots els consells que m’havien donat ( esmorça de 2 a 3 hores abans, pren barretes de cereals, suc de taronja amb molt de sucre, una aspirina, un cafè dos hores abans i fins hi tot glucosa) al córrer em van venir molts pensaments, es van despertar vells fantasmes, aquella veu que em deia que no arribaria, o em va venir la mateixa veueta que vaig sentir a les 6:30 del matí, (Qui em manaria fer una cursa amb lo bé que s’està dormint....) però de cop vaig començar a substituir lo dolent per lo bo (mira ja he fet 2 km tan sols em queden 5) i quan va venir la rampa més forta, aquella que habitualment em feia parar, vaig veure que el meu cos seguia, seguia sense parar i la por a que el meu cos no aguantés es va esvair per l’esperança, per la il·lusió per veure que un petit somni es feia realitat (noves lliçons: hem de ser nosaltres mateixos, cal treballar i preparar-se però cal escoltar als mestres, cal humilitat, veure on realment ens trobem i creure en la gent, no amb falta d’ego sinó amb l’esperança d’aprendre. Cal preparar-se, ja sigui amb entrenaments anteriors, amb estiraments.... és tan o més important l’entrament anterior, allò que no es veu, que el resultat) I fent la pujada em vaig recordar dels moments en que pujant vaig parar i vaig pensar novament en allò que em deien respecte que quan entrenes, aprens més dels dies que no pots més que no pas de quan tot va molt bé i així ha estat.
La cursa es transformava en una petita història de la vida. L’esforç, el treball, la lluita, la preparació, la humilitat, els mals moments, tot forma part de la vida. Era conscient que anar en grup, no estar aïllat m’estava ajudant a seguir, i l’adrenalina que suposava fer la cursa també, em vaig adonar que anava fent kilòmetres, que cada vegada quedava menys i volia parar i descansar, a més necessitava prendre aigua, (que per cert no hi havia) va haver un moment que vaig parar quan ja quasi arribava i em va dir un home va ja hi som, vaig agafar de nou impuls i vinga fins al final. A vegades fan falta nous impulsos, nova gent, nous inputs, que ens ajuden a fer el camí del dia a dia.
Ahir vaig fer la famosa cursa en un temps molt bo, com deia l’altre dia, un corredor es riurà d’una cursa de 7km, (és una sisena part d’una Marató) i del temps, 33 minuts (quan hi ha corredors que fan 10km en aquest temps) però jo m’he guanyat a mi mateix, m’he millorat i m’he demostrat que amb treball i esforç puc arribar a complir somnis i projectes. Ara sé que haig de seguir lluitant i treballant, entrenant, no solament per fer més curses sinó en la vida mateixa. La cursa és una petita història del dia a dia, i per això tanta gent li agrada córrer perquè avui em sento capaç de molt més que ahir. Crec que serà molt bona setmana, a més tinc molts reptes laborals que em demostraran novament que al final aconsegueixo (més o menys) i dintre dels límits de la meva preparació i treball, arribar on vull
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada