dilluns, 2 de març de 2009

heterogeni

Avui és l’aniversari de la meva mare, per celebrar-ho hem fet un cap de setmana sorpresa i enganyarem als pares i es van trobar a Montserrat amb una trobada dels fills les nores i els nets. Finalment ahir es va trobar amb tots els amics també de sorpresa. Potser avui el més normal seria parlar del que representa per mi la meva mare. Però no tinc ganes de parlar d’aquest fet, sinó d’un fet que he estat veient el cap de setmana.
Quan ets petit, sents molt, els que els tres(germans) sou iguals, i de fet t’ho creus, et diuen que actues i penses de la mateixa manera i ho valores com una cosa positiva fins i tot ho relaciones amb un sentiment de pertinença a un grup indestructible anomenat família.
Haig de reconèixer que cada dia em sento més diferent als meus germans, ara hi ha qui sentirà un pes, o una decepció, jo ni una cosa ni l’altra, crec que a la vida hem d’acceptar les diferencies de cadascú. Està clar que tots tenim un nexe comú, uns valors, que van fins i tot, més enllà de compartir pares i experiències plegats. Això és irrefutable, no em farà pas ser millor fill ni germà ser igual que ells però si el fet d’acceptar les diferències que hi ha en cadascú. Considero que el temps fa més evident les diferències, aquestes venen donades per molts motius, des del fet de deixar de tenir la majoria de situacions semblants, el canvi d’influències, que deixen de ser de les mateixes persones (pares) per ser de la dona, els fills... de diferents institucions (deixes d’anar a la mateixa escola per treballar a diferents feines etc).
Considero que és important acceptar les meves diferències i cal assumir-les no com una cosa dolenta, sinó un fet dins d’un dret a la llibertat individual de viure la vida cadascú a la seva manera. Ara el que cal és acceptar les diferències d’un i l’altre per intentar conviure lo millor possible. Les relacions familiars no són fàcils i està demostrat que són en molts casos estressants, amb un amic et pots enfadar, pots dir un improperi i saps que no passarà d’aquí per a que una estona tot torni a la normalitat. La família, costa molt més tornar tot a com estava, en molts casos falta comunicació i es produeixen relacions, vincles, estranyes i difícils de percebre (ara parlo en general). Els rols d’infantesa sembla que hagin de durar tota la vida i sembla que el fet de ser un el petit i per tant, que els demés ho sàpiguen tot abans de que tu arribis, ha de durar sempre i per tant allò que tu saps que els demés no saben no deu ser important. I per tant, fins i tot, no cal, en molts casos ni escoltar. A vegades les famílies ens tractem encara com a nens, ja tinguem 10 o 40 anys sense voler adonar-nos de l’heterogeneïtat que es produeix sobretot en el moment que sortim de casa o que ens anem fent més adults. Cal per tant, trencar amb tòpics, reconèixer la gent com a persones diferents dins del nexe familiar, com a persones individuals i no dins d’un rol pel lloc que ocupen dins de la família. Però això no val només per la meva família (el meu pare la meva mare...) sinó també pels meus fills, perquè sense voler fiquem a cada fills una matricula (el gran.. el petit) que pot frenar com fer canviar les aspiracions de cada un d’ells com a persones individuals que són. Que tingueu un bon dia ... I FELICITATS MAMA.

1 comentari:

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.