33 MINUTS

Hi havia un noi, que com tants d’altres, s’ofegava a la mínima que correria, que no es sentia en forma, que a la mínima que jugava amb els seus fills ja no podia més i a la mínima que feia una mica d’esforç els seus muscles no podien més. Farà un any es va apuntar al gimnàs i va començar a anar-hi, que si bicicleta, que si un dia peses, que natació i sense ficar-se en forma va aconseguir fer alguna cosa, no gaire, però ja va trancar en l’hàbit de no fer res de res i sobretot aconseguir que les seves cervicals no patissin tant. Al gener es va canviar de gimnàs per un més petit però molt més proper de la feina i va començar a córrer a la cinta, el primer dia no va fer ni un kilòmetre ahir.... ahir.. ahir ja em vaig córrer 7 en la famosa cursa i sobre en 33 minuts, molt més ràpid del que ho havia fet en els entrenaments. Estic molt content, però molt i a sobre de fer la cursa he tret grans lliçons.
Ahir em vaig aixecar aviat, i poc a poc es va despertar tota la família i varem marxar amb temps cap a la cursa. No hagués sabut mai d’aquesta si no arriba a ser per l’Ainhoa, era una oportunitat perquè no era la típica de 10 Km i per començar estava molt bé, cal reconeixeu-ho sense ella això seria impossible perquè jo corro perquè ella es queda amb els nens. (primeres lliçons: jo puc aconseguir una fita, però no és 100% meva, som un equip, dels fills, de la meva dona..., cal tenir present les circumstàncies, cal controlar-les i dominar-les però cal tenir-les present.. si no hagués estat per l’Ainhoa que es va adonar de la cursa no l’hagués fet mai).
Vaig començar a córrer juntament amb totes les altres 2 o 3 mil que corrien i per primera vegada a la vida havia fet cas de tots els consells que m’havien donat ( esmorça de 2 a 3 hores abans, pren barretes de cereals, suc de taronja amb molt de sucre, una aspirina, un cafè dos hores abans i fins hi tot glucosa) al córrer em van venir molts pensaments, es van despertar vells fantasmes, aquella veu que em deia que no arribaria, o em va venir la mateixa veueta que vaig sentir a les 6:30 del matí, (Qui em manaria fer una cursa amb lo bé que s’està dormint....) però de cop vaig començar a substituir lo dolent per lo bo (mira ja he fet 2 km tan sols em queden 5) i quan va venir la rampa més forta, aquella que habitualment em feia parar, vaig veure que el meu cos seguia, seguia sense parar i la por a que el meu cos no aguantés es va esvair per l’esperança, per la il·lusió per veure que un petit somni es feia realitat (noves lliçons: hem de ser nosaltres mateixos, cal treballar i preparar-se però cal escoltar als mestres, cal humilitat, veure on realment ens trobem i creure en la gent, no amb falta d’ego sinó amb l’esperança d’aprendre. Cal preparar-se, ja sigui amb entrenaments anteriors, amb estiraments.... és tan o més important l’entrament anterior, allò que no es veu, que el resultat) I fent la pujada em vaig recordar dels moments en que pujant vaig parar i vaig pensar novament en allò que em deien respecte que quan entrenes, aprens més dels dies que no pots més que no pas de quan tot va molt bé i així ha estat.
La cursa es transformava en una petita història de la vida. L’esforç, el treball, la lluita, la preparació, la humilitat, els mals moments, tot forma part de la vida. Era conscient que anar en grup, no estar aïllat m’estava ajudant a seguir, i l’adrenalina que suposava fer la cursa també, em vaig adonar que anava fent kilòmetres, que cada vegada quedava menys i volia parar i descansar, a més necessitava prendre aigua, (que per cert no hi havia) va haver un moment que vaig parar quan ja quasi arribava i em va dir un home va ja hi som, vaig agafar de nou impuls i vinga fins al final. A vegades fan falta nous impulsos, nova gent, nous inputs, que ens ajuden a fer el camí del dia a dia.
Ahir vaig fer la famosa cursa en un temps molt bo, com deia l’altre dia, un corredor es riurà d’una cursa de 7km, (és una sisena part d’una Marató) i del temps, 33 minuts (quan hi ha corredors que fan 10km en aquest temps) però jo m’he guanyat a mi mateix, m’he millorat i m’he demostrat que amb treball i esforç puc arribar a complir somnis i projectes. Ara sé que haig de seguir lluitant i treballant, entrenant, no solament per fer més curses sinó en la vida mateixa. La cursa és una petita història del dia a dia, i per això tanta gent li agrada córrer perquè avui em sento capaç de molt més que ahir. Crec que serà molt bona setmana, a més tinc molts reptes laborals que em demostraran novament que al final aconsegueixo (més o menys) i dintre dels límits de la meva preparació i treball, arribar on vull

ANIMO Y A LA GACHA

Avui és el dia del pare, ara podríem començar a sentir la típica cançó, de que és un dia comercial etc. És una conversa que no ens aporta a res, perquè en definitiva qui el fa o no comercial som nosaltres mateixos, no és el mateix comercialitzar en un Corte Inglés que fer-ho en una botiga de vint duros. Jo haig de reconèixer que m’agrada que em facin regals, i m’agrada també, perquè una cosa no treu l’altre, rebre un dibuix o quelcom semblant dels meus fills. Tinc un fills que els agrada fer-me coses, ho viuen amb il·lusió i jo també. Avui és el meu dia, és el dia del pare, però si puc estar content pel dia d’avui és perquè malgrat els meus defectes i les meves contradiccions tinc una família que m’estima
Però avui cal recordar que jo també sóc fill i per tant, també tinc un pare a qui felicitar, això que sembla tan normal, a la meva edat, ja començo a veure molts fills que han vist perdre al pare o a la mare. Cal per tant, no perdre l’oportunitat de felicitar al meu pare. Si jo ara us dic la frase “ánimo y a la gacha” em preguntareu què estic dient.. doncs aquesta frase ha estat una de les més famoses del meu pare i crec que n’he tret molt d’això. Vivim en una societat on en la família el pal de paller sembla ser la mare, segurament deu ser així, però en part perquè l’home dona un pas enrere, (no entrarem a valor si és per competència, per comoditat, etc.) però la mare sense el paper del pare no podria fer de pal de paller, per tant a la llarga fan un paper unitari. Doncs el meu pare, dins d’un paper, m’atreviria a dir més silenciós, però no molt menys important, sempre davant d’un problema m’ha dit, “ànimo y a la gacha”. Quan les notes eren dolentes, “ànimo y a la gacha”, quan s’havia de pagar més perquè jo estudies altres coses, ell tan sols deia “ànimo y a la gacha” sense fer-me sentir culpable de si per culpa meva ell havia de treballar més hores. Mai he sentit per part dels meus pares cap recriminació, cap queixa, tot el contrari, sempre ànims. Crec que realment és la lliçó més important que he aprés dels meus pares i ho vull transmetre als meus fills. Mai hem va fer por arribar amb les notes a casa per dolentes que fossin, sabia que no hi hauria bronca per això (si havia era anterior per no estudiar, però no pels resultats) llavors tocava.. el “ànimo y a la gacha”. La millor lliçó és donar ànims als fills, transmetre-li la plena confiança en ells, i crec que amb el temps, d’alguna forma o una altra he respòs.
No són millors ni pitjors pares els que aconsegueixen tenir fills universitaris, ni millors fills els que tenen mil carreres, però el que està clar que les adversitats si que mostren les coses, he vist els meus pares quan jo era petit passar per grans problemes i tot s’ha transformat en treball i esperança, ens ha creat un vincle de saber que no els podria fallar, de sentir-me responsable davant d’ells. No sé si amb el temps seré un bon pare, em queda molt camí, ho intento. El diumenge quan vagi a córrer, encara que és cert que ho faig sobretot per mi, també ho faig pensant en la salut meva, per tal de poder compartir la vida, el meu esforç i exemple amb els meus fills. Crec que l’exemple és el millor camí per educar i encara que dec ser un alumne molt dolent segueixo treballant per aconseguir ser un bon pare, crear uns vincles que ajudin a fer uns “Homes de profit” uns homes feliços per a ells mateixos i per que no, a la societat.

ST. PATRICK

Ahir va ser St Patrici, dia oficial de Irlanda, he pensat que era un bon moment per parlar-vos, i més ara que estic veient com surt el sol, de la meva “família Irlandesa”. Aquest estiu farà cinc anys que varem anar a Cork, una ciutat molt maca al sud de Irlanda, allà ens esperaven a casa seva una familia, en Jeff i la Siobhan, la primera nit va ser inoblidable, entre una gran turmenta i dues persones que parlaven un idioma que en principi alguna cosa en sabíem però no enteníem res, ens van entrar ganes de dir, tornem que això d’aprendre llengües no està fet per nosaltres.
El dia següent, quan va sortir el sol (bé, és un dir...) els núvols ens van acompanyar durant totes les tres setmanes, varem començar a descobrir un nou mon, l’Ainhoa i jo varem fer una bona parella jo parlava i ella entenia, i agafarem mica en mica coneixements d’angles, però per sobre de tot, es va anar creant una gran relació d’amistat entre nosaltres i la família Irlandesa. De cop, ens sentirem com a casa, estàvem molt a gust, no solament ens van obrir casa seva, sinó també els seus cors, ens varem sentir que tenien cura nostra, que ens ajudaven en aprendre la llengua. I ens ensenyaren part del seu país, però no solament això, descobriren que l’amabilitat irlandesa és real, ho havíem llegit, però mai ho hagués dit, la gent d’aquell país està a un nivell que no estem aquí per a res del mon. La gent del carrer (l’Ainhoa estava embarassada de l’Albert) si no es trobava bé la gent pel carrer preguntava si podia fer alguna cosa, a Barcelona la gent es retira, com si fóssim la brutícia de la societat.
Durant tres setmanes ens varem sentir les persones més afortunades del mon, no solament apreníem una llengua i una cultura, sinó que compartíem molt més, grans rialles i ens obriren el cor. En Jeff i la Siobhan sense cap necessitat ens van obrir casa seva i van fer molt més que altres persones conegudes farien, ens van fer sentir com si fóssim durant anys, varem riure molt, i el record que tenim és molt bo.
Les llengües separen, però el voler-les aprendre ens apropa, i sé que a Irlanda vaig deixar una part del meu cor i sé que la millor acadèmia no estava al centre de Cork sinó a Douglas, perquè a més, d’aprendre angles prenen una cervesa o una copa de vi, i fent grans amistats, aprenies que és l’amabilitat, la tolerància, la bondat, el compromís, la generositat...

Yesterday it was a St Patrick, official day of Ireland, I have thought that it was a good moment to speak to you, and more now that I am seeing how the sun is rising , of my "Irish family". This summer it will be five years that we launch to go to Cork, a very nice city in the south of Ireland, there they waited to us at home a family they were Jeff and the Siobhan, the first night was unforgettable, among one great rain and two persons who spoke a language that in principle something we knew but did not understand nothing, entered us desires of suggesting, we come back that this of learning languages is not made for us.On the following day, when it went out uses it (well, suggesting is one...) the clouds went us during all three weeks, we launch to start to discover a new world. Ainhoa and I launch to make a good couple I talked and she understood, and we will take little by little knowledge of angles, but above everything, a great relationship of friendship kept on being created between us and the Irish family. At once, we will feel as a home house, we were very at ease, not only they opened us home, but also the theirs hearths, we launch to feel that they had care of ours, which they helped for us on learning the language. And they showed us part of their country, but not only this, they discovered that the Irish kindness is real, we had read it, but it had never said it, the people of that country are at a level that we are not here for anything of the my. The people of the street (Ainhoa was pregnant of Albert) if the people were not found well for the street asked if he could make anything, in Barcelona the people withdraw, as if we were the dirt of the society.For three weeks we launch to feel the luckiest persons of the my, not only we learned a language and a culture, but shared much more, great laughs and they opened us the heart. In Jeff and the Siobhan without any need they opened us home of theirs and made much more that other known persons would make, they made us feel as if we were for years, we launch to laugh a lot, and the remembrance that we have is very good.The languages sort out, but the to want to learn them approaches us, and I know that in Ireland I left a part of my heart and I know that the best academy was not in the center of Cork but in Douglas, because moreover, of learning angles take a beer or a wine glass, and making friends great, you learned that the kindness, the commitment, the generosity, is the kindness, the tolerance...

SLUMDOG MILLIONAIRE

Dissabte nit vaig anar al cine a veure slumdog Millionaire, a mi em va agradar des del primer moment, pel contrari l’Ainhoa no va ser del seu gust. Novament em va encantar veure la India. Reconec les meves ganes per anar-hi i durant la pel·lícula pensava en totes aquelles persones que han tingut la oportunitat de viatjar, de veure en els seus propis ulls aquell país continent. Veia tots els turistes que van al Taj Mahal i pensava en la gent que conec que s’han fet alguna foto allà o com jo hi voldria estar.
Però per sobre d’això novament vaig veure una història on ens transmetia grans pensaments i idees. De nou, s’imposa el fet de dir, Eduard adona’t que si treballes, que si t’esforces, si ets tenaç pots arribar on vulguis, però això en tots els terrenys de la vida, en el treball, en l’amor, on faci falta. Si un lluita pel que vol al final ho aconseguirà. Molta gent lluita pel que vol per aconseguir-ho però finalment no es sent feliç i no ho és per la forma que ha fet servir per arribar-hi. Si s’imposa l’amor com a eina no hi haurà major èxit que aquest.
Amb l’amor es pot arribar on sigui, et dona una força, una energia que et fa ser capaç de qualsevol cosa, no existeixen les fronteres, no hi ha límit.... la pel·lícula ens ensenya que les fronteres, els problemes ens obliguen a fer un esforç, i aquest es transforma en un sinònim que ens recorda com volem allò que ens hem marcat. Els problemes, els handicaps ens obliguen a esforçar-nos molt més que els que seria habitual, però ens fa veure realment si volem realment arribar a l’objectiu pel qual treballem i lluitem. Si estimes, fes-ho saber.. lluita per tot allò que vols, perquè la vida no és fàcil, però sempre s’imposa l’amor.
Dijous vaig anar a córrer, tot el contrari que dimarts, i malgrat al final no vaig fer mal temps, fins i tot el vaig millorar, les sensacions van ser molt dolentes, des del primer moment em vaig sentir cansat, amb falta d’energies, sense forces, ho vaig tornar a fer, i potser amb el temps aprenc que quan més em costa més aprenc, més milloro, més em demostro que em cal treballar per aconseguir els meus objectius. Demà faré la darrera prova abans de la cursa i segurament vaig aprendre molt més del meu esforç del dijous que no pas del dimarts. Per tant, encara que ens sàpiga greu, en el fons alegrem-nos de quan alguna cosa no ens surt com voldríem, perquè en treurem una lliçó molt més gran que quan les coses són de color de rosa. Si a l’esforç i a la nova lliçó hi fiquem amor, no hi haurà frontera ni límit que pugui amb nosaltres. (crec que és una bona forma de començar el dilluns)

OBJECTIU 22 DE MARÇ

Avui estic aquí escrivint a les 6:30 acompanyat de l’Aina , per tant ja veurem com sortirà aquest article... avui ha dormit molt poc, però ja està ara amb una vitalitat.... realment és d’envejar veure-la pintar amb un color lila. Generalment quan es desperta li costa però després no hi ha qui la pari...i avui a aquestes hores ja no hi ha qui la pari.
Avui us volia parlar del que el dia 22 faig la meva primera cursa, no és gaire gran 7 km, és la cursa del Barça-La Illa. El recorregut és una volta per Sant Joan Despí tot a prop de la ciutat esportiva del F.C. Barcelona.
Fa 3 mesos no hagués pensat que estaria fent una cursa, fa uns 16 anys que no en corro cap, la darrera crec que va ser en unes santes de Mataró quan ni tan sols tenia novia.
El curiós del tema és com les coses tenen un valor diferent segons el prisma on es mirin. Jo fa 3 mesos no hagués pensat que podria córrer un petita cursa i ahir quan entrenava anava pensant que qui em cridaria a fer aquesta bajanada. Ara per mi és un gran que però lo curiós és que per la gent que fa curses això no és res i ho fan en un moment. Què és 7 km per a qui va fer la marató fa uns dies? I jo ahir treia el fetge per la boca quan pujava cap a TV3.
Però aquest fet ens passa sempre, el que avui sembla una fita molt important, amb el temps deixa de tenir valor per tenir-ne d’altres i ens costa recordar quan aquell fet que tan ens va costar, treballarem per aconseguir el que volíem, amb el temps no és res. I ara per a mi els 7km són molt importants, són un inici, una superació, i el meu cos així s’ho pren i us puc assegurar que ahir quan vaig anar a córrer la ruta de la cursa van haver moments que no podia més. Però a la vida ens haurem de superar, perquè del que es tracta no és guanyar al del cantó sinó guanyar-se a un mateix, millorant. Vindrà les curses de 10km, el Barcelona – El Papiol, mitges marató etc. Però la realitat crua i dura es que no puc ni amb 7 i que el que per a mi és ara una gran fita els grans corredors es riurien. El que intento és superar-me, millorar-me a mi mateix i recordar-me que si vull puc arribar amb gran treball. Després caldran altres fites de temps i de kilòmetres però hi haurà un també important, no oblidar els dies d’ara quan sóc incapaç de córrer sense parar els 7km, quan no aconsegueixo superar els 45 minuts (molt mala marca). (ja us aniré informant dels meus avenços en la matèria)

LA COCACOLA DE LA TORTUGA

Em van enviar un mail amb l’anunci de cocacola, tenia molt clar que volia que estigués al meu bloc i avui he considerat que era bon dia.
Avui he començat el llibre de la saviesa de la tortuga, un llibre que et fa valorar el temps, el fet de dominar-ho controlar-ho i que no sigui ell que s’imposi, que t’obligui a fer moltes coses que tan sols tingui com a fi el fet de fer i no pas de sentir. Tothom comenta que relatiu que és el temps, com a un nen el rellotge li va molt més lent que a una persona gran, com de jove et pots permetre perdre el temps i quan ets gran tot ho valores de forma diferent.
L’anunci de la Cocacola ens arriba a tothom, veient els consells d’una persona de més de 100 anys, però al acabar que fem? No canviem res, seguim perdent el temps amb les mateixes tonteries, amb les mateixes angoixes, amb por en donar amor, en por de no ser del tot sincer, en decidir amagar sentiments i dir el que realment voldríem, en voler sentir amor i transmetre’l. La gent gran es tornen més sensibles en el present i més insensibles en el que han viscut en el passat. Expressen l’amor i fins i tot l’enuig en un instant i tan sols els frena la cara de deasaprovament de la gent més jove.
Potser avui és un gran dia per aprofitar-lo, però no fent mil coses, sinó sentint tot allò que vaig a fer, compartint una rialla, una conversa, un viatge, o un record. Viuré sentint la sort que tinc de viure la vida que porto, adonant-me de la gent que m’acompanya i que vol ser acompanyada per mi. No em preocuparé d’allà on no he arribat ni de qui no m’acompanya, sinó treballaré per aconseguir noves fites i ho faré gaudint de cada nou pas. Viure gaudint, però no volent perdre el temps en discussions, en converses estèrils ni res que no m’aporti una rialla i alegria.
He trobat un enllaç que també el voldria compartir amb vosaltres... http://www.destapalafelicidad.es/

CONTRAST

Segurament, si avui escric i no parlo del meu viatge a Madrid més d’un es sorprendria, no tinc ganes de decebre a ningú... però com que tinc molts dies, ja us parlaré del parc d’atraccions de gent de 30 i 40 anys que representa l’exposició Star Wars. Des de les 5:30 que començarem la jornada fins les 21:00 no pararem de viure amb il·lusió tot allò que fèiem i això si que és important. A la vida és igual el que facis, el que realment importa és el que sentis, sigui el que sigui, per això la importància de dominar el sentiments i els pensaments per tal de ser més feliç (que és del que tracta la vida)
Tot va ser un èxit, jo estava eufòric, l’Albert també, havia vist una part de la història del cine amb els meus propis ulls. Al tornar agafarem el tren a Atocha i vaig voler passar pel monument a les víctimes del 11-M i si.. Contrast !! i quin contrast, el dia que portàvem i l’acabarem així, i el vaig voler acabar així, en silenci, recordant el que aquesta setmana farà 5 anys i ficant-me en la seva pell o en la pell dels familiars i adonant-me novament que la mort o el recordar que la mort d’una forma o una altra ens acompanya tant com la vida en el dia a dia.
Les sensacions eren les de més que viu sense parar les de sent sense parar, estima sense parar, les armes i les bombes no porten la pau, el silenci dels vençuts porten les guerres properes, qui diu bombes, diu baralles i fins i tot les nostres discussions, volem rebre amor discutint, volem sentir-nos estimats parlant malament, i no transmetent els nostres sentiments, volem viure sense sentir la vida, volem ser joves però no actuem com a tals. Malgrat que potser no ho ser transmetre, el fet de veure el monument del 11-M em va fer adonar de la importància d’haver anat a Madrid, no pas per veure el costat obscur de la força sinó per sentir la meva alegria com si fos un nen i compartir aquests moments amb el meu fill. Realment això és com l’anunci, l’alegria d’un fill no té preu, tampoc la del pare i el major record que m’emportaré no serà haver compartit una foto amb un guardià imperial sinó viure la meva alegria i la del meu fill Albert, el sentir-nos vius, el sentir-nos junts. Que la força us acompanyi

DOMINI DE LA MENT

La setmana vinent finalitzo el tercer curs sobre habilitats directives que hem realitzat a la feina (gestió del temps, lideratge i negociació) en tots tres cursos he trobat una cosa en comú que moltes vegades considerem que està pensat, no pas per a oficines i empreses sinó simplement per gent que practica el Ioga. Em refereixo al autocontrol. Tant per la gestió, el lideratge, la motivació i la negociació el fet de que et coneguis com a persona, sàpigues com ets, com actues i notis els teus sentiments i emocions abans que ningú i el fet de que a partir d’aquest autoconeixement puguis dominar la teva ment i puguis controlar-la et donen un plus que t’ajudarà en les teves tasques tan personals com professionals.
Aquí no es parla de deixar de sentir o pensar, però potser amb el control està la superació d’aquells pensaments que tan sols en fan mal, els catastrofistes, els negatius, els que ens comporten estrès, nervis, mal humor, si controlem aquests signes ens és més fàcil poder treballar i viure amb més tranquil·litat i afrontar solucions als reptes plantejats en el dia a dia. Jo podria estar tot el dia nerviós o a la nit sense poder dormir pensant en la crisi en el món de la construcció, però no perdo el temps, això no m’aportarà res, ni a casa ni a la feina. Cal tornar-nos en cert sentits freds, però això no vol dir que deixem de sentir, sinó que davant d’un sentiment negatiu, sapiguem controlar-ho com a primer pas per superar tot allò dolent que ens aporta la vida. Aquesta feina d’autocontrol no és gens fàcil i potser faria falta professionals (que no fossin sectes) que ens ensenyessin a fer forta la ment, a treballar-la amb l’objectiu final de millorar tots. BON DIA...

el nen que hi ha en mi

Ha començat la setmana star wars. Molts deveu estar pensant, una altre vegada, amb el tema... doncs en part si.
Dissabte marxo amb l’Ainhoa i l’Albert des de Lleida a Madrid per veure l’exposició Star Wars a Madrid. Molta gent deu pensar que això ja és lo més frikie que podria fer, potser si, però no me’n amago. Moltes vegades tenim per costum callar o deixar de fer coses per por del que puguin opinar els altres oblidant-nos que som més feliços fent allò que volem fer que no pas deixant-ho de fer.
Jo estic molt content, i visc il·lusionat que arribi dissabte i veure la roba de Darth Vader, R2 i el C3PO, fer una classe de padowan, etc.
I si, em sento com un nen, i és una de les coses que em sento més orgullós, haver arribat a la trentena i viure les coses com un nen, i si, em sento amb unes ganes que no ho vulgueu saber i no vull deixar de sentir el que estic sentint, escolant la música de John Williams tot el dia i buscant informació per internet. M’encanta sentir-me com si tingués 10 anys. Vivint a tope quelcom que altres viurien com si res, somiant i segurament magnificant el que serà dissabte. A més ho viuré juntament amb l’Albert amb lo que ja podem admetre que l’Ainhoa dissabte anirà amb dos nens cap a Madrid. Tinc unes ganes...
És bo, considero treure el nen que tots portem dins, no cal amagar-ho, moltes vegades m’han criticat per aquest fet quan de fet jo crec que és una sort viure amb la il·lusió d’un nen, el temps et fa assumir responsabilitats però això no ha de fer que aquestes no et facin sentir com si tinguessis 10 anys. Molta gent sent però s’amaga, per por, quan a la llarga molta gent que va ficant cartells de maduresa o d’intel·lectualisme no hagués somiat mai ser jugador de futbol o fins i tot estar en el camp quan pateix al veure el seu equip perdre.
Si senyors, el Sr. Eduard es sent com un nen de 10 anys amb ganes de que arribi dissabte i gaudir de espases laser, d’estels de la mort, de falcons mil·lenaris d’en Java... i es ficarà la seva samarreta star wars..... si seré com un nen.. però quants no voldrien sentir aquesta sensació? La mateixa que el dia de reis quan érem petits? Potser és moment de cercar el nen que tots portem dintre, perquè aquest no substituirà l’adult que hi ha fora però si que potser farà que aquest sigui més feliç, del que es tracta és que el nostre nen interior ens faci sentir millor allò que estem fent, ens faci oblidar els pensaments i les opinions negatives de la gent, ens ajudi a substituir les grans deficiències que a causat l’adult que hi ha en nosaltres. Que la força us acompanyi

heterogeni

Avui és l’aniversari de la meva mare, per celebrar-ho hem fet un cap de setmana sorpresa i enganyarem als pares i es van trobar a Montserrat amb una trobada dels fills les nores i els nets. Finalment ahir es va trobar amb tots els amics també de sorpresa. Potser avui el més normal seria parlar del que representa per mi la meva mare. Però no tinc ganes de parlar d’aquest fet, sinó d’un fet que he estat veient el cap de setmana.
Quan ets petit, sents molt, els que els tres(germans) sou iguals, i de fet t’ho creus, et diuen que actues i penses de la mateixa manera i ho valores com una cosa positiva fins i tot ho relaciones amb un sentiment de pertinença a un grup indestructible anomenat família.
Haig de reconèixer que cada dia em sento més diferent als meus germans, ara hi ha qui sentirà un pes, o una decepció, jo ni una cosa ni l’altra, crec que a la vida hem d’acceptar les diferencies de cadascú. Està clar que tots tenim un nexe comú, uns valors, que van fins i tot, més enllà de compartir pares i experiències plegats. Això és irrefutable, no em farà pas ser millor fill ni germà ser igual que ells però si el fet d’acceptar les diferències que hi ha en cadascú. Considero que el temps fa més evident les diferències, aquestes venen donades per molts motius, des del fet de deixar de tenir la majoria de situacions semblants, el canvi d’influències, que deixen de ser de les mateixes persones (pares) per ser de la dona, els fills... de diferents institucions (deixes d’anar a la mateixa escola per treballar a diferents feines etc).
Considero que és important acceptar les meves diferències i cal assumir-les no com una cosa dolenta, sinó un fet dins d’un dret a la llibertat individual de viure la vida cadascú a la seva manera. Ara el que cal és acceptar les diferències d’un i l’altre per intentar conviure lo millor possible. Les relacions familiars no són fàcils i està demostrat que són en molts casos estressants, amb un amic et pots enfadar, pots dir un improperi i saps que no passarà d’aquí per a que una estona tot torni a la normalitat. La família, costa molt més tornar tot a com estava, en molts casos falta comunicació i es produeixen relacions, vincles, estranyes i difícils de percebre (ara parlo en general). Els rols d’infantesa sembla que hagin de durar tota la vida i sembla que el fet de ser un el petit i per tant, que els demés ho sàpiguen tot abans de que tu arribis, ha de durar sempre i per tant allò que tu saps que els demés no saben no deu ser important. I per tant, fins i tot, no cal, en molts casos ni escoltar. A vegades les famílies ens tractem encara com a nens, ja tinguem 10 o 40 anys sense voler adonar-nos de l’heterogeneïtat que es produeix sobretot en el moment que sortim de casa o que ens anem fent més adults. Cal per tant, trencar amb tòpics, reconèixer la gent com a persones diferents dins del nexe familiar, com a persones individuals i no dins d’un rol pel lloc que ocupen dins de la família. Però això no val només per la meva família (el meu pare la meva mare...) sinó també pels meus fills, perquè sense voler fiquem a cada fills una matricula (el gran.. el petit) que pot frenar com fer canviar les aspiracions de cada un d’ells com a persones individuals que són. Que tingueu un bon dia ... I FELICITATS MAMA.