PROJECTE SOLIDARI

Com vaig comentar ahir, el diumenge vaig anar a córrer la Jean Bouin, finalment vaig fer un temps de 46 minuts i 59 segons, reduint uns segons la meva marca i sobretot entrant ni que sigui ben just, al grup dels 46 minuts. Ara hem de seguir per millorar aquest temps en la darrera cursa de l’any la dels nassos. Tenim un mes per preparar-nos i crec que hem de viure amb ganes d’aconseguir-ho. Però la cursa dels nassos per a mi tindrà un altre objectiu.
Quan correm ho fem generalment per un motiu egoista, és a dir, per la nostra salut, tant física com mental, d’acord, que si nosaltres estem bé això repercutirà de forma positiva a els que estant davant, però entenem que en principi el que intentem millorar és el nostre jo.
Però ara vull anar més enllà i per això em fa falta la col·laboració de la gent que conec. Vull fer un projecte solidari a partir dels quilòmetres que faig i segurament sol no puc i amb l’ajut de tothom sí.
Agafo una idea que quan era petit ja ho vam fer i de fet a les Maratons anglosaxones s’estila molt. És el conegut patrocini de quilòmetres. I en que consisteix? Esculls una cursa, en aquest cas la dels nassos, (10 km) i busques persones que et vulguin patrocinar el quilòmetre (persones o grups de persones). Cada quilòmetre té un preu mínim de 10 € i pot ser patrocinat per més d’una persona. Per tant sent una cursa de 10km es pot aconseguir 100€ o més. Aquests diners aniran destinats a la ONG SED que realitza projectes al tercer món (si podeu visiteu la seva pàgina web). El motiu de col·laborar en aquesta i no d’altres ONG és degut a la plena confiança que em donen (tant el meu germà, que treballa en ella) com el conjunt d’amics i col·laboradors que hi participen.
Aquest projecte està en estat embrionari i em fa falta l’ajut de molta gent. La idea és que s’apuntin més corredors amb lo que podem ajudar a fer més gran el nostre ajut. I que la gent participi no solament en aquesta primera cursa sinó en les següents (properament ja farem mitges maratons).
I què puc fer jo? Algú es pot preguntar. En primer terme dir, jo puc córrer? Si la resposta és si, doncs a córrer i buscar patrocinadors. La resposta és no. Doncs mirar si puc fer de patrocinador (en aquesta i d’altres curses), transmetre la idea i el projecte a d’altres persones amb l’objectiu d’incrementar el nombre de corredors i patrocinadors i també em caldria gent que pogués fer una pàgina web i aconseguir un número de compte corrent (sense comissió alguna)
Crec que és moment d’ajudar als altres, crec que la idea pot tenir èxit i pot haver gent que es vagi animant creant un grup de corredors solidaris i recollint diners per una bona causa. Qualsevol dubte, idea etc. Serà benvinguda.
Considero positiu poder córrer pels altres, ajudar amb el meu esforç a aconseguir una rialla en aquest món. Sé que sol no podré en aquest nou projecte però junts amb d’altres persones. Si.
Vols participar en aquest projecte solidari?

JEAN BOUIN I PLANET 51

En dues hores començarem la Jean Bouin, hi ha moltes ganes i com sempre respecte per a veure com anirà. Fa dies que em fa mal un turmell cosa que em dificultarà poder fer una cursa a bon nivell i superar el meu record cosa que volia per apropar-me als 45 minuts que és la fita marcada a nivell de temps per aquest any.
Però avui us parlaré de planet 51, ahir varem anar tota la família a veure aquesta pel•lícula que a mi personalment em va agradar molt. Crec que avui en dia tothom sap de que va, d’un home a que arriba a un planeta alienígena i quan arriba es troba que pels alienígenes és ell el ser estrany i curiós, és ell qui fa por i espanta la gent.
La pel•lícula novament ens deixa un missatge, ens fa adonar de com ens costa acceptar la diversitat, aquell qui és diferent. Tot allò que no és com nosaltres, que és diferent, ja sembla perillós de mena. Ens costen acceptar les diverses races i a vegades, les diferencies de sexe, fent creure que un home i una dona són iguals, i no.. senyors, no cal dir que tothom és igual sinó que tothom ha de tenir els mateixos drets i deures, oportunitats i han de ser considerats per a tothom igual que un es tractaria a si mateix.
Molts poden veure en la nau del terrícola una al•legoria de les pasteres que arriben per``o potser hi ha molt més, tots tenim un mon més o menys muntat, uniforme on ens agrada que tothom pensi igual que nosaltres mateixos i el nostre grup d’amics, de persones que es relacionen amb nosaltres acostumen a tenir una sèrie d’interessos, habilitats, creences i diversions comunes. A vegades fem dels nostres grups autèntics getos sense permetre l’entrada de ningú i lo pitjor de tot no acceptant que gent d’altres grups i formes de pensar puguin entrar.
I el problema a vegades no radica en no poder entrar sinó en considerar que el que no es del teu equip o grup és dolent, el que no pensa com tu, és que t’ataca i potser no és així. M’agrada la forma de pensar de Steven Covey quan deia que nosaltres no havíem de perdre el temps intentant cercar que et comprenguessin sinó nosaltres comprendre als altres. Per què diuen això? Per què ataquen? Potser descobrirem que ens sentim atacats però no ho fan, que el sentit en que ho diuen és un altre etc.
Jo sóc el primer que em sento atacat, i costa canviar aquesta forma de ser, però intento veure perquè m’ataquen, i sempre trobes algun motiu que vas més enllà de que el profe em te mania.
Que tingueu un bon dia i ja us diré que tal la cursa

TOT PASSA PER ALGUNA RAÓ

La setmana passada vaig tenir dues noticies que em van copsar, novament persones que conec d’un dia a un altre els hi canvia el seu status quo. De cop, gent com nosaltres tot els és diferent. Malalties, accidents, males noticies, mai més, res els serà igual. Sempre hi haurà un abans i un desprès a la noticia, al fet que els farà canviar la vida.
Quan ens passa un fet d’aquests ens fa adonar de lo fràgils que podem arribar a ser. Davant d’això pocs recursos ens queden, el que esta clar que quan tens un fet que t’ho canvia tot, tan sols pots fer una cosa mirar endavant, és normal, que com a persones plorem, no entenguem la situació, però posteriorment la única forma que tindrem per sortir del pou que ens puguem veure ficats, és mirar el futur i ficar-nos al cap que ho hem de fer amb il·lusió i ho hem fer com sigui. I és en aquests moments quan més hem de veure la filosofia de Victor Frankl, tot passa per algun motiu i està clar que allò dolent que ens ha passat ha de servir, ja sigui per fer-nos més forts o per ajudar als altres, ser un exemple etc.
Si ara ens donen a escollir tots preferim no ser l’exemple i res del que tenim ens sigui tocat, és curiós, ens queixem del que tenim però al final som dels de Jesusito Jesusito que me dejen como estoy. Si tenim la sort de ser dels que veiem les desgracies des de la grada, tenim vaires accions a realitzar, la primera és ajudar a l’altre, amb la companyia, amb el parlar, amb l’acció,etc. Però desprès hem d’intentar que d’aquella acció en puguem treure una lliçó. No podem pensar que les coses els hi passen tan sols als altres, al reves hem de pensar ei que això ens pot passar a nosaltres. Cada dia hi ha accidents de transit, això no vol dir que no agafi el cotxe, però ja he fet saber a la gent que estimo el que estic sentint? Ja gaudeixo de la vida? Potser a una altra persona no li tornaran el seu ser mes estimat, i potser li costarà sortir del pou però el fet de saber que ha ajudat als demes a viure en plenitud li ajudarà.
El que està en el pou o dins de la mala noticia sap tindrà el repte de sortir-ne pero no solament això sinó que quan ho faci es convertirà en un exemple per a tothom, un exemple de fortalesa de lluita. I novament es veurà com els grans mariners es demostren quan hi ha mala mar.
Tinc la sort d’haver vist els toros des de la barrera, de veure altres persones amb grans desgracies personals i per mi es important treure conclusions i lliçons del que els hi ha passat. D’alguna forma o una altra crec que haig d’ajudar-los i potser tot comença oferint una ma, una paraula, una abraçada però per l’altra que sàpiguen que res del que els hi ha passat no ha servit per a res.

FEM AL REVES BOB ??

Avui començo l’escrit parlant-vos de dues reflexions, una que va fer en el seu temps Robin Sharma sobre que a la vida un pot ser com Bob Esponja o com Igor de winnie the pooh. I ho faré segons Paul walzlawick en el seu llibre l’art d’amargar-se la vida.
Ell explica les coses com ho podria fer jo, però al reves. Indicant quina sort és la de viure amargat, a fi i acomptes els llibres de pena i tristor i fins i tot les pel•lícules de més èxit són aquelles on es veuen penes, ja que ens fan veure que bé que estem nosaltres.
Així, com deia, a la vida podem escollir sentir-la i viure-la o com en Bob Esponja (tot el dia rient, optimista, mirant les coses positives de la vida) o com Igor (pessimista i pensant que tot lo dolent li passa a ell etc.)
No te color no? Per què haig de voler veure durant cap de setmana, o quan sigui, a Bob Esponja? Per fer-me veure el canto positiu de les coses, indicar-me com es pot donar la volta a tot el que em passa i alló que sembla negatiu ell ho acaba fent positiu?
Si hem decidit viure una vida amargada ens hem de decantar per Igor, si, si us plau, inteta-ho. Desperta mirant el sol i pensant ufff quans nuvols, o que poc que m'agrada el dia, i segueix pensant que avui tot m’anirà malament i fulanito és tonto l’altre invencil i a sobre em volen fer la vida impossible. Perquè la vida no val res, és una conxorxa contra mi.
Per ser uns autèntics amargats està clar cap on tenim que anar, a part és fàcil, és molt fàcil ser un bon amargat, no cal fer gaire cosa, precisament, no cal esforços, no ens hem de cansar, i pensar lo just, tan sols has de reflexionar dient que la gent que pensa i s’adona que no viu no guanya res, perd el temps, es com voler canviar les coses, per a que, al reves, no perdis el temps, ens ha tocat aquesta vida doncs a sobreviure i punt. Mira en Bob Esponja intentant estar sempre content, fent amics, mira que és tonto que no veu que no aporta res a la vida???’ aquesta bogeria d’intentar ser feliços que aporta, jo crec que res, mes val estar a casa i anar criticant perquè aquest món no val res, el meu treball no aporta res, el meu cap és un ... i els meus companys.. i aquell és un pilota i van en contra meva, normal ells són uns inútils.. ufff tan sols son les cinc de la tarda a veure si fan alguna cosa per la tele i ens podem anar a dormir ja pensant en demà.. Ai ja és de bon mati i ara m’haig de despertar? Per anar a treballar?.....
Veus que fàcil és viure amargat? has pensat alguna vegada això? és el que vols?

Ara escull... vols viure la vida com un amargat??? Realment és fàcil... vols viure com en Bob Esponja (optimisme, rauxa) o com Igor(pesimista, trist) . DECIDEIX I ACTUAN EN CONSEQÜÈNCIA

CURSA SANT VICENÇ DELS HORTS

Diumenge, en 3 hores estaré a la cursa de Sant Vicenç del Horts. No podia dir de no assistir-hi, treballo allà, vaig allà al gimnàs, tenia una obligació quasi moral, degut a que és la primera edició i si no té èxit no es tornarà a fer.
La setmana ha estat intensa (un sinònim de dura) ho ha estat tant en el món laboral com al personal, les preocupacions han estat varies i un arriba avui ja cansat, sense gaires forces sabent que potser no és un dia per fer una bona marca i baixar dels 47 minuts que vaig fer diumenge passat.
Davant del handicap que suposa no sentir-se 100% tant a nivell físic com psíquic, cal tancar els ulls i pensar i reflexionar. El Hinduisme, com ja he dit més d’una vegada, creu que Déu va crear l’home igual que ell, fent semi Deus, però veient que no feien servir els poders per a bé va decidir treure’ls-hi, primer va dir aquests poders els guardaré sota el mar, però un li va dir, no, perquè pescant els podran trobar. Després va pensar en amagar-ho sota terra, però un va dir, i si escaven el trobaran i finalment va decidir amagar-ho dins del interior de l’home perquè allà ningú se li ocorreria mirar.
Potser ara a mi em toca mirar al meu interior i veure que tinc capacitats per fer aquell temps i fins i tot, per què no millorar-ho?
L’altre dia volia escriure sobre els casos de corrupció i tot el que passa que sentim parlar tant. La meva teoria al respecte és que aquesta gent són el reflex d’una part de nosaltres. Si de nosaltres, De la mateixa manera que penso que dins tenim grans riqueses que no les coneixem, grans poders que ens cal treballar, grans perfeccions que ni ens adonem, tenim una part de nosaltres que ens cal desar, parts del nostre cos i ment que ens impedeix adonar-nos de la nostra perfecció infinita i que ens converteix en éssers vulgars. Igual que Miquel Ángel (com ja vaig explicar en el seu moment) va dir que el David era fàcil de fer-ho tant sols havia tret les parts que sobraven del marbre, nosaltres hem de fer igual, perquè a vegades les parts que sobren del marbre es poden fer tan dures i pesades que ens poden dominar. I en els casos de corrupció passa moltes vegades això, per molt bo que sigui una persona, costa molt no caure en segons quins paranys que et provoques tu mateix, a tots ens agrada la vida fàcil, els diners, els luxes. Quan jo veig aquesta gent o molts polítics que no m’agraden les seves actituds, penso que són el reflex de la nostra societat i més concretament de les meves febleses. Tots som persones, i tots tenim un passat i estic segur que d’alguna forma tots hem estat corruptes, ja sigui copiant en un examen. Per tant, ells a gran escala, perquè el poder i les oportunitats ho porten, han actuat com nosaltres. Això no vol dir que com que són reflex de les nostres febleses els hàgim de perdonar, tot el contrari, però aquests casos ens han de servir per adonar-nos que hem de treballar, millorar en la força de voluntat, en el creixement personal per fer-nos més forts i treure les parts del nostre marbre que no ens deixa adonar-nos de la nostra divinitat.

COMENÇAR DE 0 COMENÇAR DE NOU

Dilluns, segurament deu ser el dia de la setmana que més vegades escric, segurament perquè sóc jo el primer que ho necessito i segon perquè deu ser el dia que més gent pot llegir el bloc. El dilluns costa, o creiem que ens costa i moltes vegades sense motiu. Venim d’un cap de setmana, més o menys bo i costa tornar no a la realitat, sinó a una altra part de la nostra realitat on tenim més obligacions.
Vinc d’aconseguir ahir un temps en 10km que no m’esperava, 47,13 segons els que fan la cursa, no m’esperava per a res aquest temps, reduint la meva antiga marca en 3 minuts. Però això ja és passat, cal mantenir-ho com un record, pensar-hi per viure-ho amb alegria però sé que igual no ho tornaré a viure mai més. Sé que em cal treballar per millorar, però això és futur, i la mitja marató és futur, que cal conrear tot allò que vulgui fer, però que és una il·lusió. Cal recordar que tan sols existeix el dilluns, el ara i per tant haig de viure aquest moment. No vull que em passi com allò que deia William Wallace, tots morim però tant sols un quants han sabut que vivien.
El Dilluns no ens agrada perquè és la metàfora del començar de nou, i malgrat quan estem pressionats, de mal humor, voldríem començar de 0, la realitat és quan es produeix aquell moment, les pors ens guanyen, com que no sabem el que vindrà o ja ens hem fet una projecció, generalment negativa, ens sentim superats, sense adonar-nos que fa poc que ho estàvem desitjant. Hem d’adonar-nos a la vida, què és el que volem, què és el que realment ens importa i a partir d’aquí donar a tot lo demés una importància relativa. Quan més tens, més indefens et sents, pot semblar al revés, però mireu com funciona la societat, qui viu més pendent del que té, qui fa jugades més estranyes, qui es dona cops de colze amb el seu igual, el que té més o el que té menys. Qui dona més valors als diners, qui en té més o qui en té menys?. Això no vol dir que no tinguin valor, clar que ens fan falta per viure però els diners per exemple ens calen per viure però no és lo més important, jo no cerco riqueses per si mateixes, sinó per poder viure millor, per gaudir-les. A vegades sembla que tinguem complex de Diógenes amb els diners i tot el que suposa.
Molts de nosaltres estem vivint situacions molt difícils degut a la crisi econòmica, molts tenim por que en els darrers mesos haguem de començar de 0, començar de nou. Molts ploren... però no podem estar tota la vida plorant per allò que passat, haurem de mirar més enllà i veure que hi ha dins nostre. Si ens hem anat preparant, si ens hem llaurat, estarem més preparats, clar que és un mal moment, però al final de tot es surt. Hem de viure esperançats que al final sempre comencem de nou. Cada dia s’obren noves oportunitats. Clar que moltes vegades no volem començar de nou, però si ens veiem obligats pensem que alguna cosa ens aportarà. Agafem el toro per les banyes, adonem-nos que som nosaltres qui controlem i el món ens porta sempre grans oportunitats. Oi que no plorem quan arriba la nit perquè al final surt el sol? Doncs ara el mateix, si ens arriba la nit, tranquil·litat, prepara que vindrà el dia. I quan sigui la nit? Doncs et pots sentir jove i la vius, aprofita perquè saps que acabarà sortint el sol, el sol de dilluns que et dirà que tot torna a començar, que tot torna no com abans, perquè cap dia és igual, però un part es repeteix... saps que no es repeteix mai? El tu, el jo.. som nosaltres els que no som iguals respecte divendres, hem canviat, hem llegit, hem viscut circumstàncies, hem crescut... mira dins teu.. no hi ha temps, tan sols existeix el tu.... l’un mateix.. agafa’l i fes-lo viure, gaudeix del moment que estàs vivint, malgrat sigui dilluns i t’agradaria viure el passat d’ahir... tanca els ulls i adonat de lo meravellós que és viure aquest moment, l’energia que transmets, l’energia que tens, la teva vida... no et faci por començar de nou el dia, la setmana... no et faci por començar noves aventures (com em deia ahir en Quique) no cal tenir por la nit arriba i al final surt el sol... com ara que està sortint per a tothom. Que tingueu una bona setmana

CROSS POPULAR DE SANTS

En dues hores estaré corrent el corrent el cross popular de sants. Em fa il·lusió, sempre he cregut i m’ha agradat sentir com Sants és diferent a la gran metròpoli que representa Barcelona. Sants és una metàfora de la vida en general. Volem ser propis, un mateix però dins del context d’una societat, d’un conjunt de persones del món en general.
Em sento molt a gust dient que soc de sants i de fet em sento més del barri que no pas de la ciutat, la seva carretera, l’estació , els seus carrers, la seva gent, formen part de la meva vida i la relació del barri amb la gent es personal, com si es tractes d’un poble. Avui aniré a córrer, el temps no acompanya, fa fred i vent per``o tinc ganes, de fer un homenatge a part del barri, veure companys i gent que fa temps que no veig. La meva ambició es fer 49 minuts, un objectiu complicat, de fet quasi impossible però ja es veurà, per sobre de tot vull tenir bones sensacions i gaudir.
Sants és un exemple que no importa on hagis viscut sinó on et sents, Barcelona per mi és una gran ciutat però jo em sento del barri, si em vols dir independentista, doncs ho soc però això no vol dir pas que renegui o que em senti pres, simplement que m’agrada sentir-me recollit, m’agrada el seu teixit associatiu i comercial, la gent treballant pel benestar no solament d’ells sinó també dels qui els envolta, i aquesta sensació tan sols la donen barris com els de sants.
Avui correré per la carretera, Tarragona, Av. Madrid, Alcolea, Joan Guell, Independencia, Arizala, Numancia, i em sentiré part d’un barri, d’una forma de ser, d’un esperit que transmet el barri. Formar part d’un grup no vol dir pas deixar de ser un mateix però si compartir una part de la identitat.
Vaig a preparar-me que ens apropem a la cita.

CAMÍ DE LA PERFECCIÓ

M’agrada somiar despert, penso que és bo la capacitat que tenim els éssers humans de somiar i per què no, intentar fer realitat els nostres somnis. Darrerament penso si hauria de recollir els meus pensaments, les meves teories o reflexions sobre el que han dit altres autors, escriure-ho tot en un llibre i mirar a veure si es pot publicar. Penso que potser algú li podria agradar, encara que sóc conscient que si el meu bloc té poc seguiment el llibre no tindria gaire èxit. Malgrat això com que sóc somiador, penso o imagino que si que té èxit i és en aquell moment que m’adono d’una altra cosa. Haig de ser conscient de lo lluny que estic dels meus objectius, fins i tot de certes reflexions que puc arribar a fer. Cal ser conscients dels nostres defectes, les nostres febleses i veure el camí que ens queda per córrer. A vegades sabem on volem anar, per on anar, però no vol dir pas que el camí sigui ràpid i fàcil, ni molt menys. Cal acceptar a vegades les derrotes com a part del nostre creixement, acceptar que quan caminem ens caiem, però agrair a la caiguda que ens ha ensenyat on no ficar el peu. No em considero un estafador, però ningú que no em conegui esperi trobar en mi un home perfecte, potser veurà un home que es desperta al matí i que té inseguretats i que cerca, cerca energia, cerca una font, un voler canviar el mon i millorar-se a si mateix. Potser si que cerco ser perfecte però adonant-me que estic a anys llum. Tinc la sort de rodejar-me de persones que han fet millor aquest camí, em queda tant, però puc fer una cosa plorar tot el dia pels meus defectes o mirar cap a on vull anar. És important fer un retrat robot del nostre futur, saber que volem ser, imaginar l’estampa de nosaltres en 10 anys, imaginar-se feliç així... doncs ara cal treballar-ho. Somio en el meu llibre, en portar una bona vida al costat de la meva família, en ser i donar felicitat. Potser l’Euromilió m’ajudaria, o potser no en canviaria en el fons, perquè del que es tracta és d’una transformació més interior que exterior però també està clar que quan el vaixell està en calma tot és molt fàcil.

MONOPOLY

Quina dona més maca que és la iaia… expliquen que tota la família se l’estima excepte quan han de jugar amb ella al Monopoly, llavors tot lo bona que és serveix per transformar-se convertint-se en la persona més odiada de la cap de la terra, es transforma en dolenta, intransigent, la cara li canvia i sempre sempre guanya totes les partides. El net, un estiu es passa durant dos mesos jugant al Monopoly amb el seu veí i quan ja ha aprés va a veure l’àvia i li diu, va, juguem, l’àvia tota encantada, però de seguida veu que tot ha canviat i finalment perd la partida que és guanyada pel seu net. Al guanyar el net, la seva àvia està tota contenta i li diu, ara et puc donar una lliçó, lo bo del Monopoly és que tot s’acaba a la caixa.
I aquesta és la gran pregunta de la vida, tot s’acaba a la caixa? Durant molt anys, i encara ara molta gent discuteix si després de morts hi ha alguna cosa més, si Déu, si natura, etc. Jo tinc clares les meves creences religioses i si que considero que després de morts hi ha alguna cosa, però no vull entrar a parlar d’aquestes qüestions.
L’home des de sempre ha intentat ser immortal, el tema de la mort ens ha preocupat i hem volgut allargar la nostra existència i la qualitat de la nostra vida, però no hem aconseguint viure per sempre. Però la nostra mort es produeix quan ens morim? Jo crec que no, les morts es produeixen quan deixem d’aportar en el mon, en la societat, quan ja ningú es recorda de nosaltres, quan la nostra petjada desapareix en el temps i molts homes precisament durant segles han volgut deixar petjada per sempre.
Molts ho fem mitjançant la família, tenim fills i intentem transmetre missatges, pensaments, fins i tot, formes de veure el món i la vida intentant deixar en ells una petjada. Nosaltres anem treballant intentant treballar i potser sense cap intenció més sense pensar en transformar la societat ni deixar una altra petjada. Pel contrari, al llarg de la història veiem com moltes persones han deixat una marca a la seva vida, que l’he recollit, gent que han descobert, investigat, ens han ensenyat coses que en són útils i ens han fet evolucionar, aquesta gent encara estan amb nosaltres. Precisament grans personatges de la història han decidit no tenir família o fins i tot, tenint-la no li han fet el cas que devien, dedicant-se en cos i ànima a la seva professió, sembla tot una balança, és a dir, tots tenim la necessitat de ser immortals, uns mitjançant la família i d’altres amb la seva professió, sent incapaços de poder fer les dues coses.
Crec que a la vida hem de ser humils, la veritat és que ho hauria de ser molt més, però crec que és un primer pas reconèixer els defectes i anar camí de la millora, un camí que no s’acaba mai. La humilitat no és la falsa modèstia ni tenir o expressar més defectes que el del cantó, per mi és alegrar-se dels triomfs tenint clar que queda molt per fer, és no tirar en cara allò que has aconseguit, és no oblidar per on vens, el camí que has realitzat i el que t’ha costat i adonar-te’n que cadascú ha de fer el seu camí. Crec que les persones hem de ser humils i però en les nostres persones no pas en els nostres objectius. Els immortals ho han estat sobretot perquè els seus objectius eren grans, molt grans, eren importants, considero que haig de fer un camí d’humilitat en la meva persona però no pas en els meus actes, diguem presumptuós però haig de creure que amb els meus actes puc deixar petjada, que tinc aquesta responsabilitat, haig de voler ajudar a la societat que m’envolta i el fracàs no estarà el dia que tanquin la caixa i amb el temps tothom s’oblidi de mi, sinó el fet de no intentar-ho. Potser es presumptuós pensar que hi ha gent que li pot servir el que escric cada matí, pensar que puc ajudar a algú amb les meves reflexions, de moment potser m’ajuden a mi i és el primer pas per tenir un bon dia i no amargar l’existència de la gent que tinc més a prop, però treballo per poder ajudar a més gent, però ho faig jo i cadascuna de les persones que coneixem. O el metge no deixa petjada cada vegada que cura a algú? I el mestre quan educa? I tots els pares en el dia a dia? Penso treballar per millorar i créixer en el meu camí, un camí que vull que em porti a ser millor persona, en tots els meus àmbits, i en ell incloc voler deixar petjada, transformar la societat que m’envolta. El repte és de bojos.. potser si. Però també li van dir a Colom, a Galileu i tants d’altres, fem una cosa d’aquí un segle ens trobem i analitzem si la nostra existència a servit d’alguna cosa a la humanitat... jo espero que si, sinó quin fracàs no us sembla? Venir aquí a que... a ser convidats de pedra? Deixa que ho dubti dins nostre hi ha quelcom a fer.