JA ESTIC AQUI

I, he tornat, si ja ho sé, ja era hora, però diguem que les coses no han acompanyat com hagués volgut. Durant el nadal moltes de les coses que ens haviem plantejat van haver de ser canviades, familiars malalts, a la pneumònia de l’Albert cal sumar-hi varicel·la. I vam deixar d’anar a llocs i fer coses per finalment quedar-nos a casa.
Però les coses les hem d’acceptar, i això no vol dir pas que ens agradin més o menys sinó que ja que passa un esdeveniment cal jugar amb aquest fet i tirar endavant. Finalment un virus informàtic ha fet la resta per fins ara no poder escriure.
Llegint la brúixola interior (àlex Rovira) i Lliçons de la vida cotidiana (Robin Sharma) pensava en la importància de deixar al futur un llegat, quelcom que superi el nostre ésser, quelcom que vagi més enllà de la nostra pròpia existència. Potser el blog és el meu primer pas però potser em caldran d’altres. Busco la colaboració de persones per tal de crear alguna cosa.
Considero fonamental i és el que voldria, ajudar a les persones en el seu vincle laboral, està ple de persones estresades, amb mala llet per anar a treballar i això cal superar-ho. Ens passem més hores a la feina que a casa i no volem anar a treballar? Aquí hi ha quelcom que no funciona. El problema és que la nostra societat s’ha acostumat a que la gent es queixi del seu estres i fins i tot està ben vist que la gent estigui nerviosa per tal de treballar. Senyors, els nervis no ajuden a treballar, l’estres tampoc, tots aquests factors redueixen el rendiment laboral, per tant els primers que han de voler que els seus treballadors estiguin relaxats i vulguin venir a treballar (malgrat estar millor a casa que a la feina... és el meu cas) han de ser els caps. Cal millorar per una banda els ambients laborals però per l’altra, el treballador ha de canviar el xip. Per canviar el xip hem d’acceptar primer de tot, que som diferents, jo sóc jo, amb els meus pensaments i les meves paraules, amb les meves contradiccions i els meus fets. No haig de fer les coses igual que tu les vols i tot segons tu vols perquè em fas un autòmata, i estic segur que no m’has contractat per fer els teus errors sinó pels meus. Ens contracten per assolir uns objectius no pas per ser fotocòpies.
M’he passat molts anys de la meva vida volent desconnectar els caps de setmana, volent que el centre de la meva vida no fos el treball, però em llevava per anar a treballar, i arribava a casa tard perquè venia de treballar, lamentant-me de tot allò que no havia fet, i cada dia igual, el centre d’atenció era el treball, i això per a què? El rendiment laboral estic segur que era menor, que ara que m’aixeco per llegir, per escriure, per pensar. És ara que m’adono que no sóc cap esclau del mon laboral sinó que aquest és estri per tal d’aconseguir els meus objectius de millorar la vida dels altres.
Ens passem dies i dies queixant-nos del que no volem però que fem per canviar? doncs res, doncs si no t'agrada el que fas cada dia, comença avui llevant-te i volent canviar. I fes-ho a poc a poc. Fes com deia el capità enciam, els petits canvis són poderosos, fes petites coses que et demostrin que controles, que domines allò que fas, que no ets un esclau de les circumstàncies sinó que ets tu que condueixes cap a on vols anar.
Jo seguiré aixecant-me aviat, intentant millorar-me a mi, per després intentar canviar tot allò que les meves mans puguin, Estic content del camí que ha pres la meva vida, sóc conscient de que el camí és llarg, sóc conscient de les meves limitacions i de les meves contradiccions, d’aquelles que lamento tenir i d’aquelles que a dia d’avui m’encanta tenir-les. Comença a sortir el sol, comencen els reptes a cridar a la meva porta, començo a treure la força que he trobat mentres llegia, escoltava música i escrivia, avui pot ser un dia fantàstic, tot depèn de com el porti, com el controli, el domini i sobretot de com em prengui tot allò que anirà sorgint, com diu aquell anunci on uns veuen crisis jo veig oportunitats. A partir d’avui ens anirem novament trobant en el nostre camí, fins demà.