Segurament, si avui escric i no parlo del meu viatge a Madrid més d’un es sorprendria, no tinc ganes de decebre a ningú... però com que tinc molts dies, ja us parlaré del parc d’atraccions de gent de 30 i 40 anys que representa l’exposició Star Wars. Des de les 5:30 que començarem la jornada fins les 21:00 no pararem de viure amb il·lusió tot allò que fèiem i això si que és important. A la vida és igual el que facis, el que realment importa és el que sentis, sigui el que sigui, per això la importància de dominar el sentiments i els pensaments per tal de ser més feliç (que és del que tracta la vida)
Tot va ser un èxit, jo estava eufòric, l’Albert també, havia vist una part de la història del cine amb els meus propis ulls. Al tornar agafarem el tren a Atocha i vaig voler passar pel monument a les víctimes del 11-M i si.. Contrast !! i quin contrast, el dia que portàvem i l’acabarem així, i el vaig voler acabar així, en silenci, recordant el que aquesta setmana farà 5 anys i ficant-me en la seva pell o en la pell dels familiars i adonant-me novament que la mort o el recordar que la mort d’una forma o una altra ens acompanya tant com la vida en el dia a dia.
Les sensacions eren les de més que viu sense parar les de sent sense parar, estima sense parar, les armes i les bombes no porten la pau, el silenci dels vençuts porten les guerres properes, qui diu bombes, diu baralles i fins i tot les nostres discussions, volem rebre amor discutint, volem sentir-nos estimats parlant malament, i no transmetent els nostres sentiments, volem viure sense sentir la vida, volem ser joves però no actuem com a tals. Malgrat que potser no ho ser transmetre, el fet de veure el monument del 11-M em va fer adonar de la importància d’haver anat a Madrid, no pas per veure el costat obscur de la força sinó per sentir la meva alegria com si fos un nen i compartir aquests moments amb el meu fill. Realment això és com l’anunci, l’alegria d’un fill no té preu, tampoc la del pare i el major record que m’emportaré no serà haver compartit una foto amb un guardià imperial sinó viure la meva alegria i la del meu fill Albert, el sentir-nos vius, el sentir-nos junts. Que la força us acompanyi
Tot va ser un èxit, jo estava eufòric, l’Albert també, havia vist una part de la història del cine amb els meus propis ulls. Al tornar agafarem el tren a Atocha i vaig voler passar pel monument a les víctimes del 11-M i si.. Contrast !! i quin contrast, el dia que portàvem i l’acabarem així, i el vaig voler acabar així, en silenci, recordant el que aquesta setmana farà 5 anys i ficant-me en la seva pell o en la pell dels familiars i adonant-me novament que la mort o el recordar que la mort d’una forma o una altra ens acompanya tant com la vida en el dia a dia.
Les sensacions eren les de més que viu sense parar les de sent sense parar, estima sense parar, les armes i les bombes no porten la pau, el silenci dels vençuts porten les guerres properes, qui diu bombes, diu baralles i fins i tot les nostres discussions, volem rebre amor discutint, volem sentir-nos estimats parlant malament, i no transmetent els nostres sentiments, volem viure sense sentir la vida, volem ser joves però no actuem com a tals. Malgrat que potser no ho ser transmetre, el fet de veure el monument del 11-M em va fer adonar de la importància d’haver anat a Madrid, no pas per veure el costat obscur de la força sinó per sentir la meva alegria com si fos un nen i compartir aquests moments amb el meu fill. Realment això és com l’anunci, l’alegria d’un fill no té preu, tampoc la del pare i el major record que m’emportaré no serà haver compartit una foto amb un guardià imperial sinó viure la meva alegria i la del meu fill Albert, el sentir-nos vius, el sentir-nos junts. Que la força us acompanyi
1 comentari:
EDUARD, veus com ets un gran home, despres de ser un nen, has entrat a la vida real, i la as viscut amb el teu fill i la teva dona, com u te que fe, un pare, donan a cada cosa el seu sentit. FELICITATS, t`estimo.
Publica un comentari a l'entrada